ESCRIT DEL BLOCDimarts 2 Agost 2022

Si Sant Petersburg és la finestra a Europa, Dostoievski és la porta a Rússia. El 1926 Pla –aleshores corresponsal de La Publicitat a París– va escriure una columna amb motiu de l’èxit comercial de la traducció íntegra d’Els germans Karamàzov. Titulada «El que llegeix la gent», comença així: «França ha descobert, finalment, Dostoievski». Tot seguit, no va dubtar a amonestar els editors catalans per privar els lectors de «la bona literatura estrangera» perquè preferien «llibres ensopits i coses inofensives». En la biografia de Pla, l’aventura de París va marcar l’inici d’una etapa decisiva: es va veure immers en una vida cosmopolita, va ser testimoni d’esdeveniments històrics i la seva carrera literària va prendre embranzida. I tan important com l’escriptura va ser la seva experiència lectora, que a l’estranger va poder ampliar amb traduccions i edicions originals.

La recepció d’una obra literària depèn del moment en què veu la llum, i la de Dostoievski a la França del 1924 va arribar en una època «de desil·lusions i de morts», de «grans ideals fallits», en què la gent tenia «fam de veritat». Aleshores irromp l’autor rus, que no dividia els personatges en categories antagòniques, sinó que els concebia de tal manera que en cadascun d’ells niava «una barreja d’egoisme i de generositat, de bondat i de perversitat, d’ingenuïtat i malícia». Pla reconeixia en Dostoievski la passió pròpia pels contraris i l’interès propi a atènyer una realitat més profunda, gairebé onírica, mitjançant l’escriptura.

A Diari d’un escriptor Dostoievski va insistir en l’abisme d’incomprensió que hi havia entre Europa i Rússia, malgrat que la segona s’havia format «segons els models europeus». I en la capital d’aquell món aliè a ulls dels occidentals, entre febrer i octubre del 1917 es va produir un tomb històric que havia de marcar l’esdevenir del segle passat, i les conseqüències del qual, després de la dissolució de la Unió Soviètica, encara avui perduren. Havia arribat l’hora de la Revolució. D’ençà d’aleshores no es va poder ignorar per més temps aquell país vastíssim, ni la seva cosmovisió, després que hagués subvertit l’ordre de les coses i, a més, amb tanta virulència que amenaçava d’arrossegar altres països.

Si alguna cosa s’havia conservat immutable, va registrar Pla el 1969, era la devoció sacrosanta per Lenin en un Estat ateu.

Pla va entrar en contacte no només amb la literatura russa, sinó també amb els exiliats de la guerra civil d’aquell país. I ho va fer tant a París com a Berlín, on freqüentaven els mateixos cafès. Va ser a la ciutat alemanya on va començar a concebre el viatge a la Unió Soviètica amb Eugeni Xammar. Mesos després, just quan Pla celebrava la segona edició de Coses vistes i un cop superats els obstacles del finançament i del visat, La Publicitat el va enviar a Moscou. El 20 de juliol es va publicar la primera de les seves quaranta cròniques, per a les quals Andreu Nin li va oferir un ajut considerable que va alleujar la barrera de l’idioma.

L’estil de Rússia

Pla tenia un temps ajustat per poder assimilar un paisatge humà i polític tan desconegut, tot i que va arribar amb una idea de «l’ànima russa» formada a partir de les seves lectures, que anomenava el compàs eslau: «Un desequilibri més profund entre intel·ligència i sensibilitat, entre instint i lògica, entre ciència i creença, que el nostre. Tot això barrejat és un compàs, equivocat, absurd, inharmònic potser, però sens dubte ple a vessar de substància humana. […] Rússia té un estil, un compàs».

A Viatge a Rússia el 1925, recull de les cròniques del primer viatge que va fer a la Unió Soviètica, es limita a descriure la via soviètica. Amb una mirada que vol ser rigorosa apuntalada amb dades, primer traspua un entusiasme i una empatia genuïns que van deixant lloc a una suspicàcia creixent envers els mètodes emprats al país dels Soviets. Les apreciacions més sucoses no les trobem quan se cenyeix a redactar aquesta «enquesta periodística», sinó en altres textos posteriors d’inspiració russa, com ara el retrat que fa d’Andreu Nin en un crític «homenot» del 1959 (de qui va lloar, però, les traduccions de novel·les russes) o a la crònica de viatges d’El viatge s’acaba.

A les pàgines sobre Nin, en què penetrem entre bastidors en el viatge de 1925, explica el surrealista «arròs a la catalana» que aquest li demanà que preparés en una datxa per a unes personalitats russes. Un arròs a base de margarina, sofregit amb tomàquet de llauna, llamàntol, menuts de pollastres i arròs xinès en un cassó «prim com una orella de gat»: «Rossírem els crustacis i els menuts amb el greix fabricat, cosa que em produí una autèntica nàusea. Després tiràrem l’arròs […], es formà de seguida una enorme pasta. […] En fi: resultà un arròs per a menjar amb cullera, ensafranat, emmargarinat i sense la més lleu semblança amb qualsevol forma original». Junt amb l’episodi del robatori de l’estilogràfica de Xammar a la Plaça Roja i la reacció dels vianants, que riuen –«travessats d’un complex d’esclavatge i de pedanteria»–, és un dels moments en què Pla excel·leix en la capacitat de dur l’anecdòtic a universal.

Lenin va triomfar, segons Pla, perquè va saber llançar un atac implacable amb un discurs «clar i d’una simplicitat indiscutible».

El 1969, quan es compleix ja mig segle des que s’ha instaurat el règim soviètic, Pla va tornar a Rússia acompanyant els turistes d’un creuer. La breu visita a Moscou i Leningrad al ritme de les excursions organitzades i de les explicacions monòtones dels guies amb «tendència a la hipèrbole», li serveixen per comparar el que veu (la pràctica) amb allò que es deia el 1925 (la teoria). Si alguna cosa s’havia conservat immutable, va registrar Pla, era la devoció sacrosanta per Lenin en un Estat ateu. Aquell ídol, últim vestigi dels temps de la revolució, era omnipresent en totes les formes de reproducció possibles: cartells, retrats, monuments, medalles, bitllets, toponímia, etc.

I també va enunciar una altra realitat institucionalitzada: «Rússia és el país de les cues». I en el mausoleu de Lenin erigit a la Plaça Roja tots dos paradigmes de la quotidianitat soviètica conflueixen: «No crec pas haver vist enlloc una peregrinació com aquesta: és la concentració religioso-superticioso-patriòtico-imperialista més grossa que els meus ulls hagin vist. Espectacle inenarrable: seriós, silenciós, ordenat, lent, pacient, humil. […] Era un producte de mig segle de propaganda o era un fenomen de voluntat perfectament arrelat i cert?».

Entre l’admiració i el recel

Des de Berlín, alguns dies després de la mort de Lenin, Pla havia escrit per a La Publicitat tres articles consecutius sobre la Revolució de 1917 i sobre el líder bolxevic de qui tenia l’opinió més o menys compartida d’aleshores, entre l’admiració i el recel. El 1971, Pla li va dedicar un altre perfil biogràfic, «Notes sobre Lenin», en què va subratllar que, a diferència de Stalin, és «l’única gran personalitat que s’ha salvat íntegrament de la profunda polèmica absolutament callada que remogué aquell país». Caldria temps perquè aquest relat s’esquerdés i es comencés a considerar que Stalin era el continuador de Lenin –és a dir, del centralisme, de la violència, de la jerarquia, del lideratge, de l’Estat unipartidista, de la persecució de la dissidència, dels camps de treballs forçats, etc.–, i no una desviació.

Irònic, referint-se a Lenin i les seves lectures de Marx, Pla va exclamar: «Que feliç deu ser un ésser humà quan troba la veritat!». Lenin va triomfar, segons l’anàlisi planiana, perquè va saber llançar un atac implacable amb un discurs «clar i d’una simplicitat indiscutible», mentre esperava el moment adient. D’aquell experiment d’enginyeria humana, va pensar el de Palafrugell, només quedava una cua llarga, obedient i devota que esperava per veure un cos jacent. En el seu moment, la majoria dels líders soviètics s’havien oposat a la idea de preservar el cos de Lenin més enllà del temps necessari per al comiat massiu a la Plaça Roja. El cor i el cervell ja l’hi havien extirpat i els estudiaven per descobrir-li l’origen del geni en un institut que Pla va dir haver visitat. Les cues ingents per retre-li tribut van fer reconsiderar la idea de conservar-ne el cos.

De Txékhov n’admirava la simplicitat, la cura pel detall, l’interès per la gent i la seva quotidianitat.

Per evitar qualsevol associació entre les restes de Lenin i unes relíquies de caràcter religiós, es va fer públic que uns científics soviètics n’eren els responsables de la preservació. D’ençà d’aleshores el cos s’embalsama regularment en solucions de glicerol, formaldehid, acetat de potassi, alcohol, etc. Del Lenin «original» només en queda un 23 %. Allò que es vol preservar no és tant la matèria orgànica original com la seva aparença, una tasca que requereix cures contínues per tal de mantenir l’elasticitat de la pell, la flexibilitat de les articulacions o la pressió interna dels teixits musculars.

Aquest buidatge d’un cos original Pla el trasllada, en certa manera, a la descripció que fa de Leningrad i de Moscou. De la primera, desproveïda de la seva capitalitat, havia quedat a la vista «el prodigi de planificació i racionalisme», que tan poc s’adequava amb la idiosincràsia russa, com si fos una pròtesi artificial i estrangera. Quant a Moscou, la ciutat va patir una transformació gegantesca amb el Pla de Reconstrucció de 1935, en virtut del qual se la va desposseir, a cop de piqueta, del «pintoresquisme»: «ha aparegut una ciutat que sens dubte és socialista, però que no té res a veure amb el que és popular».

Els mals dels russos

A «De Txékhov a Marcuse» (1969), Pla va explicar que l’autor d’El jardí dels cirerers va oferir una solució als mals dels russos –la deixadesa, la ignorància, la xerrameca, el tedi–, tot prescrivint-los els beneficis del treball compromès i el gust per l’aprenentatge: «no siguin fanàtics, ni capritxosos ni ferotges. Treballin sempre, no destrueixin res». Aquesta va ser també la recepta que Lenin va voler aplicar per crear un espècimen de «rus occidentalitzat, treballador, especialitzat en la seva feina, puntual, net, sense supersticions».

En aquest procés, Pla va afegir, es va esguerrar la personalitat genuïna de la gent. Per això, per tornar a Rússia en l’escalfor de la llar de foc de la seva masia de l’Empordà, ell preferia obrir un llibre de Txékhov, de qui admirava la simplicitat, la cura pel detall, l’interès per la gent i la seva quotidianitat. Els seus relats eren la millor guia per la Rússia eterna. Al cap i a la fi, la revolució només havia estat «un canvi brusc del personal dirigent».