ESCRIT DEL BLOCDivendres 12 Agost 2022

La diabòlica mania d’escriure-ho tot

“Vaig néixer al carrer Nou –o del Progrés–, que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern, fredíssimes, glacials. En canvi, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a una horta molt gran –l’horta de Joanama– admirablement conreada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades –tot i que personalment hagi estat un desordenat– em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades”, va escriure Josep Pla a El quadern gris, el dietari que va fer de jove i que va anar revisant fins a publicar-lo l’any 1966.

He llegit aquest text abans d’entrar a la casa natal de Pla, actualment seu de la Fundació Josep Pla, situada al centre de Palafrugell. En aquest habitatge, però, Pla hi va viure pocs anys; quan en tenia set la família es va traslladar al carrer del Sol, on ara hi ha el restaurant Pa i Raïm (és el nom d’un contrabandista i el títol d’un llibre de Pla, un dels pocs que tenen una miqueta d’acció; per a Pla, escriure era descriure).

La casa natal de Pla és essencialment un centre expositiu sobre la trajectòria vital i professional d’aquest escriptor tan productiu: va escriure més de 30.000 pàgines! És una llàstima que molts, de Pla, coneguin tan sols algunes frases, les que fan anar per les xarxes. Fins i tot n’hi ha alguna que és certa! La més habitual diria que és la següent: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina”. Aquesta cita sí que és autèntica de Pla.
En aquesta casa no hi ha mobiliari de la seva època. Un dels pocs elements que han romàs és un pou mitger (és a dir, compartit entre dues cases). La Mireia Xarau, guia de la Fundació, la meva amfitriona, em diu –de memòria– un text de Pla en què explica que, quan era petit, la seva mare el passava perillosament per damunt d’aquest pou perquè la veïna el tingués una estona. I em fa notar que Pla hi fa ús de la poètica de la banalitat, un dels seus recursos literaris.

Periodisme a desgrat

El paper és el protagonista en totes les sales d’exposició: hi ha retalls de diaris i llibres originals. Em criden l’atenció algunes publicacions primerenques, com ara Viaje a pie –que en català té un títol més descriptiu: El pagès i el seu món; el mateix Pla en feia les traduccions– i Viaje en autobús, tots dos signats per José Pla. Penso que l’Espinàs, particularment el dels viatges a peu, amb el seu estil planer –també planià?, ple de detalls, resultat d’una atenta observació–, pot ser considerat el millor deixeble de Pla. Em fixo en les biografies que va fer Pla: Rusiñol, Mir, Manolo Hugué, Cambó –en tres volums! (que té el curiós subtítol de Materials per a la història d’aquests últims anys), els volums de la popular sèrie Homenots…

Malgrat que va entrar al periodisme a desgrat, Pla va excel·lir en aquesta professió, en mitjans com Destino, La Publicitat o La Vanguardia. El periodisme li va obrir portes i fronteres. Quan viatjava buscava els autòctons i els catalans de cada lloc. Entrava als bars, hi xerrava, llegia la premsa local… Va deixar-ne testimoni en obres com Rússia, Madrid, Israel… que es mostren a l’exposició.

Tot i anar amunt i avall en determinades èpoques, sempre tenia presents les seves arrels, el món rural, que descrivia amb precisió, i que mai no va abandonar: va viure al Mas Pla, a Llofriu, la segona meitat de la seva vida. L’escriptura li permetia fixar tot allò que anava desapareixent: no només la pagesia, sinó també la Costa Brava verge, que va tenir el luxe de conèixer.

Pugem a la segona planta i arribem a una sala dedicada a El quadern gris. Hi veig exemplars d’aquest llibre escrit en xinès, en portuguès, en alemany, en francès, en serbi, en holandès… i en castellà, esclar. Hi ha la seva ploma (mai no va escriure a màquina). I al costat, una pàgina amb paràgrafs ratllats. “Són d’El quadern gris original. Estan preparats per «retallar i enganxar»”, em diu la Mireia. Hi llegeixo: “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”.

Escriure, escriure i escriure. Aquest era el seu objectiu vital. Diuen que potser per això no es va casar mai. Tot i que va tenir unes quantes “dones” (ens diu quines van ser Xavier Febrés al llibre Les dones de Josep Pla), sembla que no tenia gaire temps per a l’amor. Les “dones” no van ser part fonamental de les seves preocupacions, del seu univers. I això que va néixer un 8 de març! L’atzar va fer també que morís un 23 d’abril.

Som ara a la biblioteca de la casa veïna de la casa natal, que també pertany a la Fundació Josep Pla. És plena de milers de llibres de la biblioteca personal de Pla. “Cada any surten noves edicions revisades d’obres de Josep Pla. I es publiquen uns quants llibres sobre ell, que anem incorporant; la biblioteca no para de créixer”, remarca la Mireia. A més, antropòlegs, geògrafs i historiadors continuen rastrejant textos de Pla per conèixer detalls de la Catalunya del segle XX.

“Mira, El que hem menjat! El tinc al menjador de casa. Amb aquest llibre de gastronomia –de cuina de quilòmetre zero, d’abans que circulés aquesta expressió–, i molts altres, com la Guia de Catalunya, Guia de la Costa Brava… Pla va aconseguir que els catalans coneguéssim millor el país i va contribuir a la recuperació de l’autoestima”.

Tertulejiar a Palafrugell

En sortir de la casa, voltem per Palafrugell. Entrem al Centre Fraternal, situat en una de les places més antigues del municipi, que té el nom de plaça Nova. Era el casino dels obrers del suro. El sostre és altíssim; així el fum es dispersava, penso. Pla hi acudia tot sovint a tertuliejar. Es feia amb tot tipus de gent, des de burgesos i polítics fins a persones de la base de la piràmide social. Tot passejant, els ulls se me’n van cap a un mur on hi ha escrit, amb lletres ben grans: “De vegades penso en Palafrugell”. Ho signa Josep Pla. Penso que hi ha frases més suggeridores de Pla. M’explica la Mireia que abans hi deia “De begades penso en Palafrugell”. Era una intervenció d’Enric Farrés –renebot de Josep Pla–; van encarregar-li fer-la en aquest mur que estava davant del pati de la seva escola, on precisament era castigat de tant en tant sense anar-hi per les faltes d’ortografia que feia. Així se li va acudir posar la frase de Pla amb aquesta errada garrafal. ¿I si haguessin mantingut la frase provocadora? Al capdavall, ens hauria recordat que estem envaïts de faltes.

Acabo la jornada a Calella de Palafrugell. El germà de la mare de Pla, “indiano”, va construir una casa a la platja del Canadell d’aquest poble. La platja del Canadell és un dels meus espais preferits de Calella de Palafrugell: m’encanta veure-hi vida a les casetes (“botigues”) on es guardaven les barques; ara són petits apartaments. Josep Pla va passar força estius al Canadell. Gaudia saltant pels rocs, remant amb el bot de rems de la família, Nuestra Señora del Carmen, fent berenades a la pineda. O, senzillament, jaient damunt la sorra. “Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra de color torrat té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca” (El quadern gris). És una sensació que he viscut, i que en llegir-la m’embriaga de nostàlgia; em transporta als llargs estius de la meva infantesa i adolescència, a Pineda de Mar, on vaig aprendre a navegar. El club nàutic d’aquest poble del Maresme va tancar fa uns anys. Forma part d’un món que ha desaparegut. Josep Pla tindria ara més feina. 

Diumenge que ve: CARMEN AMAYA (MAS D’EN PINC, BEGUR).

IRENE ROCAS, GRAN LEXICÒGRAFA

A les golfes de la casa on va viure Irene Rocas (1861-1947) es poden llegir emotius textos de comiat fets pels seus fills, adreçats a la família que es queda. Marxen a l’Argentina per buscar noves oportunitats. Diuen adeu a la família, a la casa, a la vida rural… “Les golfes d’aquesta casa són un espai sagrat. Cada cop que els germans «visitaven» les seves arrels anaven escales amunt per llegir els escrits”, explica Sandra Bisbe, que ofereix visites guiades en aquesta casa.
La casa d’Irene Rocas, Can Bassa, es troba a Llofriu, el mateix poblet on residia Josep Pla. “La passió dels fills per les lletres ve de la mare, Irene Rocas, lexicògrafa autodidacta; qui més la va heretar va ser Maria Gràcia Bassa, que va acollir el president Macià a l’Argentina, a casa seva”, m’explica Sandra Bisbe. A la visita a la casa hi llegeix cartes que el president Francesc Macià, Antoni M. Alcover i Víctor Català van intercanviar amb Irene Rocas o la seva família.
Irene Rocas va tenir 9 criatures. Després de la mort del seu marit i de dues de les seves filles, va esdevenir una de les col·laboradores més actives del Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll. Impactat per la fe i l’energia de Rocas, Alcover va incorporar-la en una nòmina inicial de més de 1.600 col·laboradors d’aquest diccionari (tot homes). Rocas va acabar formant part del grup selecte del “col·laboradors amb poca son”, en paraules d’Alcover.
Sent vídua i amb set fills, necessitava ingressos, i no parava de proporcionar entrades al diccionari. “Treballava sense descans, amb la implicació dels seus fills, omplint cèdules, buidant obres clàssiques i redactant fitxes de lèxic llofriuenc. Per via de Rocas han quedat fixats mots com esgardifar-se (esbatussar-se), catèrvola (multitud), capgrossada (beneiteria) o dardoll (broll d’aigua)”, remarca Jordi Curbet, documentalista, curador de la versió íntegra del dietari d’Irene Rocas (Esplais de la meva llarga vida, d’una extensió inaudita: unes 3.000 pàgines). “Irene Rocas va ser la primera dona no sols a Catalunya, sinó potser a Europa i al món, que va fer-se un lloc en el camp de la lexicografia. Si a més hi afegim que procedia d’un estrat pagès i tenia una escassa formació acadèmica, encara és més xocant”, diu Curbet.

DANIEL ROMANÍ

Estiu del 2020

Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Aquest Bloc, vol ser útil per a la reflexió, i aprofundir, mitjatzant els seus escrirts,comentaris,i vivències per a posar-nos al dia. Convido a llegir-los.
I trobareu un conjunt d’escrits que he anant recopilant i que ens poden ajudar en la formació permanent. 
Pere Codina Gironella,nes autor de quatre llibres, “1er,2,i 3er,de Religió “Editorial Vicens Vives, una guia de Terra Santa. “Vivències de un Gironí a Terra Santa” i dos llibre de “Protocol en l’Administracio Publica “ i “Protocol Empreserial”.
Pere Codina i Gironella, esta llicenciat amb Ciències de l’Informacio,Relacions Públiques, i Màster en Protocol Institucional iEmpreserial. Fou un dels responsables en el Protocol del JJOO de Barcelona 92. Ostenta el DEI per exercir de professor de religió en l’escola Bell-lloc del Pla de Girona,
i el perquè d’aquest bloc i els seus escrits …….. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes per rials de Sinera ! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Salvador Espriu

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: