Josep Pla, el català que no volia ser bilingüe
L’autor ampudanès definia com una tragèdia el fet d’haver d’escriure en dues llengües

Si hi ha un autor reivindicat pels uns i pels altres, de vegades amb més d’una manipulació per sobre, aquest és Josep Pla. Per a alguns és el millor escriptor de les lletres catalanes, per a altres és un símbol del bilingüisme i també n’hi ha que el situen com un important autor espanyol. Aquesta controvèrsia perdura fins als nostres dies i que podria tenir fàcil solució si s’acudís directament a la font, és a dir, al mateix Pla.
Durant els primers anys de la postguerra, mentre el franquisme s’encarregava de prohibir qualsevol mena de publicació en català, Josep Pla es veia obligat a buscar-se la vida. Havien fallat els seus plans, juntament amb Manuel Aznar, de fer-se amb el control amb la redacció de “La Vanguardia”, es va veure obligat a acceptar treballs com a “negre” literari, cosa que ja havia dut a terme durant la Guerra Civil mentre es trobava a Itàlia i al que tornaria en aquells anys escrivint per a altres, com va ser el cas de Doménec Carles. El
franquisme havia posat tot el seu interès que no es publiqués en català, cosa que va obligar Pla a canviar d’idioma. De la mà de Josep Vergés, durant la postguerra, es va poder guanyar d’alguna manera la vida publicant en castellà títols com “Guia de la Costa Brava”, “Les ciutats del mar””, “Viatge amb autobús” o “Humor, honest i gandul”. Tot i això, sempre que va poder, va tornar al català, com va poder fer el 1947 en publicar a l’editorial Joventut “Cadaqués” i, més extensament, a partir de la seva col·laboració amb Josep Maria Cruzet a l’editorial Selecta, on apareixerien un total de 22 títols entre 1949 i 1956, des de Coses vistes a De l’Empordanet a Barcelona. Després del suïcidi de Cruzet, el 1962, les coses van canviar a nivell editorial per a Josep Pla que ja es va lliurar, amb alguna excepció, a l’editorial Destino del seu amic Josep Vergés, on veurien la llum tots els seus treballs, tant en edició catalana com castellana, cosa que va simultaniejar amb col·laboracions en premsa.
Per aquells anys, el poeta Enrique Badosa, recentment mort, havia iniciat la tasca encomiable de donar a conèixer alguns dels millors autors de la literatura catalana, com va ser el cas de Salvador Espriu i al qual seguiria J. V. Foix. Badosa, gran lector i crític literari, també va prestar una especial atenció a la tasca de Josep Pla, fins al punt de dedicar-li un elogiós article a “El Noticiero Universal” on aplaudia el bilingüisme de l’autor empordanès. Amb la seva particular ironia, però sense oblidar el que és seriós de l’assumpte, Pla es va disposar a contestar Badosa. “Jo voldria discutir aquest article perquè s’ho mereix, però sempre a base de prescindir del meu nom, que no interessa. La meva idea, senyor Badosa, és que el bilingüisme no és una peripècia, sinó una tragèdia”.
Badosa havia dit que “Pla posseeix el geni expressiu del català i alhora del castellà. La possessió d’aquest geni és quelcom que a Pla cal donar per descomptat quan se’l jutja per tal obra escrita en llengua catalana o en llengua castellana. Però en considerar la personalitat total d’aquest Pla importa tenir en compte la possessió que en fa una fèrtil, poderosa i feliçment garladora “rara avis” de les lletres”.
Pla es preguntava en aquest text, aparegut a la mítica secció de la revista “Calendari sense dates” el 1957, si realment era bilingüe. En aquest sentit recordava les seves col·laboracions a les pàgines del Sol i com el director d’aquell diari, Manuel Aznar, havia de corregir el seu “estil pedregós”. També, fent memòria, apuntava com en els primers moments de la Guerra Civil, instal·lat a Itàlia, tenia “un tal menyspreu per la literatura (en prosa) del feixisme i concretament per la prosa de D’Annuzio, que vaig voler demostrar que es podia escriure (pobre de mi!) l’italià amb una naturalitat plausible. Vaig escriure uns articles que van ser acceptats per l’egregi senyor comanador director del diari més important de la localitat”. En rememorar tot això, així com el fet d’haver escrit a Itàlia un llibre, “Spagna. Grandezza i destí vaig donar un impero”, perquè fos signat pel seu amic el comte de Logothete, Pla no tenia dubtes: podria ser vist com a bilingüe o, fins i tot, a trilingüe.
L’autor d’“El quadern gris” assegurava a Badosa que sí, que havia viscut a Madrid, que havia llegit el Lazarillo o Fra Luis de Granada. Tot això el portava a assegurar que “el bilingüisme no és una peripècia. Aquesta paraula implica habilitat, entremaliat, aventura, sort. Però no és això! El bilingüisme és una tragèdia. El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant la qual jo postulo la necessitat -la necessitat absoluta- que la gent (qui sigui) escrigui d’acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d’Estat, de el que sigui”.
Això li feia concloure, amb tristesa, que tenint en compte els anys que durava haver de ser bilingüe, “s’ha convertit en una manera de passar l’estona com qualsevol altra, però no per a mi, s’entén!”
Posteriorment, Josep Pla va incloure a “Per passar l’estona”, un dels volums de la seva obra completa.
Bloc de Pere Codina Gironella 