Els crítics de ‘Babelia’ ressenyen títols de Rose Macaulay, Josep Pla, Maria José Ferrada, Manuel Cruz, Roberta Previtera, Pierre Pachet i el volum conjunt que han publicat Barack Obama i Bruce Springsteen
Rose Macaulay (1881-1958), esplendorós punt cec de la literatura anglesa de principis del segle XX, no va aconseguir una merescuda fama fins que pràcticament va estar a la tomba —va morir el 1958, i la novel·la que la va fer famosa, Les torres de Trebisonda , s’havia publicat dos anys abans—. Quatre dècades abans, el 1918, i escrita per tant durant la Primera Guerra Mundial, va publicar I tot això, on imagina un món on, després d’una ridícula guerra, s’ha creat un Ministeri de Cervells que controla el grau de estupidesa de l’ésser humà —i emet certificats a vàlids i no vàlids— per evitar l’absurd que n’hi pugui haver una altra. Macaulay demostra amb aquest títol que ha existit sempre una literatura poderosament ambiciosa i, alhora, escandalosament divertida escrita per dones.
Tota la potència literària de l’obra cimera de Josep Pla, El quadern gris, que a través de la primera persona del diari actuava com el focus que permetia contemplar l’escriptor català amb una nova llum, va opacar el Pla narrador. Potser no tant al novel·lista com sens dubte sí que va passar amb el contista. Però això hauria de canviar i podria. Perquè tot aquest corpus, arrencant del paradigma autobiogràfic, acaba de ser recopilat per Jordi Cornudella en un únic llibre, editat tant en català com en traducció castellana. Es tracta de La cendra de la vida. Narracions (1949-1967).
Entre els títols analitzats pels crítics de Babelia, també hi destaca Autobiografia del meu pare, que recull l’essència del propòsit literari del gran renovador de l’autoficció, Pierre Pachet. Es tracta d’un llibre convertit en una bomba de fragmentació amb efecte retardat, una obra publicada el 1987 el rastre del qual podem seguir després a la mirada de Pierre Michon, Emmanuel Carrère o Edouard Louis. A més, també es ressenya la nova novel·la de l’escriptora xilena María José Ferrada, L’home del cartell, que es pot llegir com una obra de ficció, però també com una al·legoria. Fins i tot com un poema en prosa. Ferrada narra com, un dia, un home anomenat Ramon decideix abandonar la seva llar i anar a viure al cartell publicitari de Coca-Cola que hi ha a prop del districte. Allí instal·la el seu nou habitatge i mira el món a vista d’ocell.
També hi figuren dos assajos. D’una banda, Democràcia. L’última utopia, en què Manuel Cruz analitza els perills que assetgen les democràcies, enteses com a work in progress, sistemes imperfectes en contínua evolució. I de l’altra, El cos sense límit, en què Roberta Previtera estudia l’obra de dos pintors espanyols de finals del segle XIX i principis del XX: Antonio Fabrés i Gabriel Morcillo, les obres del qual, d’estil orientalista, es poblaven de models semidespullats, pràcticament tots masculins. Un corrent que va resultar del gust d’oficials que van participar en el cop d’Estat del 1936, alts càrrecs del règim nazi i peronistes, que van adquirir a preu fet les seves pintures.
Finalment, el crític musical Diego A. Manrique analitza Renegados. Born in the USA, un llibre basat en una trobada —més de sis hores de xerrada— entre l’expresident dels Estats Units Barack Obama i l’estrella del rock Bruce Springsteen, en què comparen trajectòries, parlen de tot una mica i deixen clar que el seu focus està posat sobre els Estats Units: no hi ha interès per la resta del món.
Bloc de Pere Codina Gironella 