Rajola de la Ruta Josep Pla. Foto: Josep Martinell. Fundació Josep Pla.
La platja de Llafranc, resguardada a llevant per l’enorme mola del cap de Sant Sebastià, té, contemplada del mar estant, a segon terme, dos petits turons ?el Puig d’En Bonet i el Puig d’En Rais? que formen dues línies indescriptiblement gracioses, que donen a la corba elegant de la sorra un moviment d’una gran vivacitat. Entre aquests dos turons avança un estret pla de terres gairebé fins a sobre les cases. Sobre aquest pla ?el lloc de la fortalesa romana?, que sembla construït expressament per aixecar-hi una acròpolis, s’hi hauria pogut construir l’església. Desgraciadament, l’església es construí al seu vessant esquerra ?conforme es mira des del mar? i es perdé una situació bellíssima. D’una altra banda, la platja es tancada a garbí per una alta paret rocosa ?no tant, amb tot, com la que presenta la mola del cap de Sant Sebastià, però prou per a donar a la platja una corba recollida i arrodonida. Situeu ara entre els límits d’aquestes dues parets rocoses dos o tres-cents metres de platja magnífica, amb una corba de mar que és una de les més fines, dolces i elegants de la costa, i tindreu sumàriament explicada l’estructuració de Llafranc. Sobre aquestes línies geogràfiques s’hauria pogut construir una meravella urbana. S’ha preferit, seguint el trist costum del país, fer les coses sense ordre ni concert, a l’atzar de les necessitats de cada any, i així han sortit les coses. La teoria de cases que hem conegut sobre la platja, cases petites, menudes, amb l’ombrera de pinassa davant la façana, han estat substituïdes per la clàssica torre dels suburbis de Barcelona, còpia servil de les revistes il·lustrades suïsses i alemanyes. Fins les ombreres han desaparegut, que constituïen l’encant inefable, el més complet de la platja de Llafranc. Jo he passat en aquestes ombreres fresques hores inoblidables: matins clars, tocats per la lluminositat seca i crepitant del gregal; llargues tardes d’estiu endolcides pel desmai peresós del vent de garbí; nits en calma suspeses en la vaga claredat de la música celestial. Aquestes ombreres eren propícies als plaers de la convivència i el tracte amb el veïnatge. S’armaven a la seva ombra puerils tertúlies inacabables, jocs de societat, discussions sobre la marxa política del país i fins es provava la fortuna mòdica amb un joc de cartes a la mà. L’estiueig a Llafranc era llavors molt agradable; ara ho és per unes altres raons. El bany insuperable, la sorra neta i meravellosa, la placidesa sòlida, la cuina excel·lent. Un autèntic descans. La vida transcorria llavors entre les emocions petites de la pesca i la sociabilitat sota les ombreres. A la nit constituïa un gran atractiu veure l’arribada de les xàvegues, amb els focs rogencs de llenya primer, i després amb els dolls de llum dels fanals encegadors. Si treien peix, elaborar i menjar un suquet de sardina o de verat a les dues de la matinada era un plaer inoblidable.

Pla, Josep (1976). Costa Brava. Dins Tres guies (O.C. XXX, p. 140 – 141). Barcelona: Ed. Destino.
Bloc de Pere Codina Gironella 