Quan ens traslladàrem al carrer del Sol a la casa nova –i aquest és un dels meus records més antics-, el meu pare rebé la visita dels seus amics. En general, l’edifici tingué èxit. El dia que vingué el doctor Pons, metge per a coses insignificants, vaig assistir al llarg examen que hom féu a tots els racons i raconets. A la fi, després de les congratulacions de rigor, en acomiadar-se al cancell, el doctor Pons donà amb el colze un copet al braç del meu pare i li digué amb una veu que l’enriolament enrogallà: – La casa Tonet, és una bona casa. Una de les millors de la vila. Et felicito. Has fet un bon casament! Tonet és el nom que han donat sempre al meu pare els seus amics íntims. Els qui tenen menys franquesa li diuen senyor Tonet. I bé: a set anys tot és un misteri. Però alguns misteris, en aquella edat, tenen el defecte de tornar-se obsessius i enganxadissos. ¿Què volia dir el doctor Pons amb la frase: has fet un bon casament, et felicito? Durant molt de temps vaig tractar d’esbrinar-ne el sentit. La vaig entendre molt més tard i trobant-me ja enmig de les dificultats de la vida… Recordo tantes coses d’aquella època! Els hiverns llargs i fredíssims, més freds que els d’ara, em sembla; les tramuntanades impetuoses, que de vegades duraven vuit dies, després de les quals el país quedava en un estat de fatiga i de pal·lidesa, com de convalescència; les habitacions glacials de la casa amb els mosaics nous que feien el mateix efecte que tenir els peus sobre una barra de gel; els caramells de glaç gotejant als balcons del carrer, el color rosat de la gelada sobre les capces de bròquil del jardí; el soroll que feien el vent a les xemeneies i el fum acre, que treien per la boca, que ens feia tossir; els dies de pluja interminables que passàvem a les golfes jugant a dir missa o mirant caure l’aigua amb el nas xafat als vidres de la finestra i la màgica sorpresa de la neu, silenciosa i quieta…

Pla, Josep (1966). El quadern gris (O.C. I, p. 99-100). Barcelona: Ed. Destino.
Bloc de Pere Codina Gironella 