Rajola de la Ruta Josep Pla. Foto: Josep Martinell. Fundació Josep Pla.
Ja fa molts anys —en realitat des que em vaig organitzar una habitació i una biblioteca al mas Pla, a la parròquia de Llofriu— que faig la mateixa vida. En aquest casalot, considerablement desgavellat, fred a l’hivern, agradable a l’estiu, hi visc completament sol. La meva mare no ha estat mai gaire donada a viure en aquesta casa: passa els mesos dolents a Barcelona en el pis de la meva germana Maria i l’estiu al Canadell de Calella, en una casa de la seva propietat. Quan el rellotge de la sala toca la una, la Teresa que ja fa molts anys que és a casa, em crida i em deixa una llimonada sobre la tauleta de nit. M’alço entre una i dues, però de vegades estic tan adormit, que són quarts de tres. A causa dels meus llargs anys de periodisme nocturn, sempre he considerat que el matí era la part inútil del dia. Quan em llevo a primera hora del matí, trobo que el dia té massa hores, que és massa llarg, que la seva dilatació és excessiva. És un immens error, però aquesta és la desagradable realitat. Una vegada llevat, dino sota la xemeneia. Fins cap al tard passo les hores escrivint alguna cosa o altra, un article o altre, o llegint el que tinc en curs o contestant alguna carta. He contestat sempre la mínima quantitat possible de cartes i crec que he fet santament. He rebut moltes cartes en el curs de la meva vida. Les favorables, no les he pogudes mai acabar. Les contràries, les he llegides bé i de vegades les he contestades. Escriure, només escric a alguns pocs amics. Si, a més d’haver d’escriure per un o altre, heu de mantenir una correspondència particular, la pesadesa i la dificultat són immenses. Per altra part, és una mala cosa afeccionar-se a la pròpia correspondència, perquè contribueix a prendre-s’ho seriosament, a respondre d’una manera hipòcrita i declamatòria, cosa, per mi, irrealitzable. Quan la tarda declina i arriba l’hora, emprenc el viatge a peu a Palafrugell, faci el temps que faci. M’agrada de caminar quan plou, per simpatia diríem econòmico-filosòfica, perquè no plou gairebé mai. Quan fa tramuntana és una mica més pesat i més pessimista, perquè, de tramuntana, en fa massa. Aquest camí, el faig entre sis i set de la tarda. A Palafrugell recullo el correu —el de la parròquia és una mica aleatori—, vaig a l’estanc, compro una cosa o altra, veig un amic o altre: Lluís Medir, el pintor Martinell, el flequer Isern, Paulí Joanola, el rellotger Gich, Lluís Bonal. Si fa fred, vaig a escalfar-me a la fornal del ferrer Clotas i de vegades —quan ferra un cavall— em deixa estirar la cadena de la marxa.

Pla, Josep (1969). Notes disperses (O.C. XII, p. 252 – 253). Barcelona: Ed. Destino.
Bloc de Pere Codina Gironella 