ESCRIT DEL BLOCDijous 1 de Setembre 2022

L’ APORTACIÓ DE JOSEP PLA A “EL QUE HEM MENJAT”

Tinc un amic que, quan sent parlar de Josep Pla o el cito, es posa histèric, i el tracta de franquista i feixista. Si apliquéssim aquest criteri, poter no ens quedaria cap escriptor ni cap artista plàstic- ni Picasso, ni Neruda, ni Antonio Machado, ni Dalí…; dels artistes, per damunt de tot, cal esperar la seva aportació artística o literària.

JOSEP PLA, EL PRIMER ESCRIPTOR GASTRONÒMIC D’ EUROPA

Potser l’ afirmació del títol pot semblar agosarada, però n’ estic convençut del que dic. Cap literatura europea ha produït un escriptor que, fent literatura- no receptaris- hagi parlat tant del menjar i li hagi dedicat pàgines i llibres memorables, començant per El que hem menjat.  I seguint amb Cinc històries del mar, El meu país i tants d’ altres, incloent  El quadern gris, on el menjar sol puntuar, amb traça magistral, el pas de l’ any i les festes.

No cal pas explicar que Josep Pla era molt local- de Palafrugell i de Llofriu-, cosa que no vol dir localista. Això sí, defensava, per damunt de tot, la cuina de l´Empordanet, i, per extensió, la cuina gironina, sense que mai perdés de vista Catalunya i els Països Catalans, que sempre inclou en la seva obra- sigui Menorca, la Catalunya Nord o el País Valencià-. Això és important dir-ho, perquè el fet que Josep pla fos un conservador de pedra picada no impedia que fos intel.ligent i també un patriota de pedra picada, si més no d’ una pàtria cultural.

Josep Pla ens explica que El que hem menjat  el va escriure a causa de la “insistent demanda” de l’ editorial i pel record de l’historiador Vicens i Vives. Es tracta de dos referents culturals importants. D’ una banda, l’editorial a què es refereix, l’ editora de la revista “Destino”, si bé en el seu origen corresponia a una revista espanyolista- per imperatius del règim-, més tard va contribuir a un cert desvetllament de la cultura catalana. I, molt particularment, de la nostra cultura gastronòmica, ja que en les seves pàgines hi col.laborava Picwick, pseudònim de Nèstor Luján,una de les més brillants aportacions a la nostra gastrografia i un veritable refresc en aquells temps de misèria cultural, i que és un dels causants de la meva dedicació a aquest tema, ja que el llegia amb passió. Més endavant, comentant el molt elogiosament el meu llibre “La cuina gironina” a “La Vanguardia” ho va fer dient que era  un seguidor de Josep Pla.

Els dos  homenots esmentats- Pla i Lujan-, a més, varen fer alguns viatges junts- per exemple, a Amèrica, Itàlia, Portugal- i, particularment, varen recórrer Catalunya en cerca de material per al llibre planià Viatge a Catalunya. Pla, doncs, no és tant un “pagès” (o un “kulak”- pagès ric- com, deia Joan Fuster) com una persona cosmopolita i documentada , com diem a pagès, de casa bona. Això al marge dels seus propis gustos personals, relativament frugals. En tot cas anava amb boina- fins i tot metafòricament- per una qüestió més d’ estètica o de postura  que d’ ètica.

El que va menjat i el que va escriure

El que hem menjat  té poc  a veure amb un suposat casolanisme o trivialisme culinari, o, fins i tot, un tòpic empordanesisme d’ estar per casa. Pla redacta una obra sòlida, en la qual, deliberadament, tot partint de l’ Empordà com a pretext conegut i viscut, intenta refer els senyals d’ identitat de la cuina nacional catalana, no solament del Principat sinó fins i tot dels Països Catalans, concepte que l’escriptor- conservador però intel.ligent i observador- tenia molt clar.

Amb una coherència remarcable, no és cap casualitat que  Pla comenci l’ obra amb el capítol “Robert de Nola: un record”. Perquè?. Doncs perquè Pla vol fer veure que parlar de cuina és també un afer de cultura i d’ història,no un passatemps lúdic. Vol indicar que la cuina catalana, més enllà d’ allò tradicional o antropològic, s’ha de situar dins el discurs cultural global, dins la història de la nostra cultura, o dit altrament, dins la nostra “cultura del gust”.

En efecte: Mestre Robert de Nola- que en realitat signava Mestre Robert, que és com ell va signar- mestre, a la Catalunya i l’ Itàlia del Renaixement era el títol que tenien els grans cuiners- és un referent històric, om si se’ns digués: heus aquí els orígens d’ aquesta cuina ara tradicional, però que va tenir cartes de noblesa, té una tradició literària única i fou de les primeres d’ Europa. Intuició o coneixement, això suposa un començament formidable. Mestre Robert (“de Nola”, en la traducció castellana) amb Llibre del coc-,en efecte, lidera la cuina catalana clàssica i, al mateix temps, va marcar la cuina europea del seu temps-finals de l’ Edat Mitjana i Renaixement. Per cert, torno a insistir que el nom correcte- el que ell va utilitzar, és Mestre Robert, i no Rupert de Nola , com va fer la Generalitat en una exposició de bibliografia de cuina catalana al Palau Robert, comissariada per Núria Bàguena (que, evidentment, no havia llegit el Llibre del coc), tot i ser el llibre fundacional d’ aquesta bibliografia escrita i impresa. Per cert, he dedicat a aquest cuiner l´assaig El convit del Tirant. Cuina i comensalitat, de l’ Edat Mitjana a Ferran Adrià (Premi Sant Miquel d’ Engolasters d’ Assaig).

Autor: LA VIDA EN UN BLOC

Aquest Bloc, vol ser útil per a la reflexió, i aprofundir, mitjatzant els seus escrirts,comentaris,i vivències per a posar-nos al dia. Convido a llegir-los.
I trobareu un conjunt d’escrits que he anant recopilant i que ens poden ajudar en la formació permanent. 
Pere Codina Gironella,nes autor de quatre llibres, “1er,2,i 3er,de Religió “Editorial Vicens Vives, una guia de Terra Santa. “Vivències de un Gironí a Terra Santa” i dos llibre de “Protocol en l’Administracio Publica “ i “Protocol Empreserial”.
Pere Codina i Gironella, esta llicenciat amb Ciències de l’Informacio,Relacions Públiques, i Màster en Protocol Institucional iEmpreserial. Fou un dels responsables en el Protocol del JJOO de Barcelona 92. Ostenta el DEI per exercir de professor de religió en l’escola Bell-lloc del Pla de Girona,
i el perquè d’aquest bloc i els seus escrits …….. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes per rials de Sinera ! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius.Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir.I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Salvador Espriu

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: