Els dos personatges esmentats -Pla i Lujan-, a més, varen fer alguns viatges junts- per exemple, a Amèrica, Itàlia, Portugal- i, particularment, varen recórrer Catalunya en cerca de material per al llibre planià Viatge a Catalunya. Nèstor Lujan, fruit d’ aquesta convivència, va escriure un article magistral, titulat “La lágrima del gurmet” on explica com amb Josep Pla després d’ un llarg viatge a l’ estranger, en arribar al país es paren en un petit restaurant, on el mestre demana una sopa de peix. En tastar la primera cullerada, a causa de l´ emoció palatal recobrada, se li escapa una llàgrima.
Pla- home viatjat o, com a mínim, il.lustrat-, doncs, no és tant un “pagès” com una persona cosmopolita i documentada. La seva pretesa “ruralitat” no és més que un lloc comú, un joc que li reportava beneficis o li servia de cuirassa contra els pedants.
I amb això no vull dir que els pagesos no puguin ser cosmopolites i documentats: cultes, com a mínim, sovint molt més que els representants de la cultura urbanícola oficial. El Pla “pagès”, si de cas, significa una excepció dins una part del panorama intel.lectual (i polític) català, format, en general, per fills de casa bona , en general barcelonins. I, molt sovint, procedents del “triangle d’ or” Sarrià-Pedralbes-Sant Gervasi. Encara que, obscenament, presumeixin de pagesos i de ser de l´ Empordà i, cínicament, esdevinguin participants de les “higièniques” manifestacions de la classe obrera i, més tard- en això també hi ha modes-, de l’ ecologisme de pa sucat amb oli o de l’ altermundisme, juntament – un cop despenalitzats finalment per Vázquez Montalbán- amb el refinament del gust, ara ja post-suquet.
Pla, políticament incorrecte, amb idees- en aquest cas sí- d’ una dreta pagesa de pedra picada, liberal i sense cap mala consciència, abominava d’aquest tipus de piadoses impostures. No ens deixéssim enganyar per la boina, com no ho hauríem de fer per les xiruques de Joan Corominas.
Bloc de Pere Codina Gironella 