O ben al contrari: els dos personatges- i hi podríem afegir Fuster, que feia olor d’ orxata amb fartons i paella- eren universals, i ho eren perquè partien de l’ amor al país i als seus símbols trivials, bescantats per un cert sector “progressista”, que en canvi, no fa escarafalls de tota mena de folklorismes més o menys espanyolistes i rancis, i amaga la tenora mentre exhibeix les castanyoles. Com diuen els americans, eren glocals (globals i locals).
Boina o ploma, xiruca o escriptura, de fet, no presenten cap disjuntiva: o, si de cas, la boina és la metàfora d’ un lligam a valors a un país o a un personatge (com feia Dalí, en un altre context, amb la seva barretina , les seves espardenyes i el seu català, als quals s’ aferrava com un salconduit que exorcitzava la seva pròpia traïció pro-feixista, més fruit de la covardia que del convenciment). De totes maneres, mil vegades millors aquests personatges- l´ únic pecat dels quals és no ser el que avui en diem “progres”- que la versió actual: un Boadella, mestre aplaudit a l’ Espanya catalanofòbica- i aquí també amb els seus acòlits- de l´ autoodi, la insídia i la mentida.
Des d’ aquesta Barcelona sovint tan dramàticament descatalanitzada, sovint d’ un cosmopolitisme esnob i eixorc, autoproclamada “mestissa” (com si això fos una virtut, i no un simple fet objectiu, ni bo ni dolent) i de disseny, això, potser, es fa difícil d’ entendre. Sorprèn que el “cortijo” feudal soni a modern mentre que la “masia” (ni que sigui la de Joan Miró) sigui massa “pagesa”. O que parlar en castellà es presenti com un signe de “modernitat” enfront d’ aquell dialecte obscur, “paleto”, “aldeano” i pagès que alguns catalans s’ entesten a parlar.
Bloc de Pere Codina Gironella 