Una certa tradició puritana o antilúdica del país, vestida amb tocs intel.lectuals pel Noucentisme, fa que hi hagi, en la nostra cultura, una sorprenent manca de coneixement o reconeixement de la històrica aportació catalana a la cultura del gust: només de consultar, per exemple, la GEC o el diccionari de l’ IEC hom s´ adona d’ això. Creure que la cuina també és cultura és ser candidat a marginació o al menysteniment en certs cercles culturals, on confonen la recerca gastronòmica amb les “cròniques de societat”, i la cultura de gust amb la moda mediàtica dels cuiners més eixelabrats. Vázquez Montalbán ha qualificat aquesta actitud, fruit d’ un prejudici inconsistent, de racista, i no li falta una mica d’ exagerada raó.
Tot i que, val a dir-ho, també són embafadores les actituds contràries: la d’ aquella progressia papanates – internacional i catalana- a la que li cau la bava davant de qualsevol efluvi gastronòmic protagonitzat pel cuiner de torn i de moda, o qualsevol mostra de cuina japonès o peruana- segons la moda- o aliments “sans” o “miraculosos”- de la quinoa a les baies de gogi- del tot superflus. Fins i tot grans cuiners, que no volen tenir tractes amb la cuina catalana tradicional els cau la bava davant la cuina japonesa, sense adonar-se que també és una cuina tradicional. I el propi Vázquez Moltalbán, amb el seus amics, va ser en part responsable d’ aquesta tendència, sense la qual, un ja no és ni “modern” ni, si cal, “mestís” o “cosmopolita”- o “solidari”, si s’ escau, que de tot hi ha. No obstant, a l´hora d’ escriure va fer un magnífic servei a la cuina catalana amb el seu memorable llibre- i no cal dir-ho, amb el seu inspector gurmet-.
Però estic convençut que aquests temes- com deia Plini referint-se al vi-, es poden tractar amb la mateixa “gravetat” o rigor que les arts i les ciències. Una aportació que, sense menystenir els aspectes sensuals, es pot tractar amb rigor, si bé , no cal dir-ho, no pas amb la falsa i inflada importància d’alguns gurmets, periodistes gastronòmics o foodies, imbuïts d’ una mena de suficiència divina i, sovint, d’ uns coneixements intel.lectuals i culturals- i també gastronòmics- sota mínims, i que intenten dissimular amb una retòrica embafadora. El que hem menjat, doncs, no té res a veure amb un suposat casolanisme o trivialisme cultural o culinari, o, fins i tot, un tòpic empordanesisme d’estar per casa. Ja és prou lamentable que calgui dir això, però calia, tenint en compte el que hem apuntat més amunt. Però tampoc -i tampoc caldria dir-ho-, Pla no té res a veure amb la pedant pseudoliteratura que solen segregar els seus conreadors més conspicus (o més ignorants), tot i ser, a vegades, escriptors d’ ofici.
Bloc de Pere Codina Gironella 