ESCRIT DEL BLOCDiumenge 11 Setembre 2022

Heus aquí el canemàs de El que hem menjat: Josep Pla parteix de la primera matèria- cosa tant actual i ara tendència entre els grans cuiners; allò que avui en diem km 0, producte local, slow food, etc.-

1) la valoració de la primera matèria local,la seva qualitat i la cuina que se’n deriva

2) el respecte a l’estacionalitat d’ aquestes primeres matèries, sigui el pas de l’ any geogràfic o festiu- l’aspecte simbòlic i ritual del menjar-.

Tornem a insistir  que Pla hagués considerat una autèntica “collonada” un cert discurs oficial, o propi de personatges mediàtics d’ escassa formació, que tendeix a confondre la cuina (que és cultura) amb dieta (que, si de cas, és medicina), i que exalça fins al ridícul i sense dissimular interessos comercials la conjunció, presentada maniqueament com a única i superior- i que, excepte els peus plans, ho guareix tot- de la “dieta mediterrània”.

A continuació, seguint l’ esquema lògic del llibre, vénen els vins i altres begudes, que Pla coneixia tan bé, i si no es documentava. Ja hem al.ludit més amunt la seva admiració pels vins de Borgonya i Bordeus. I per descomptat, les postres: els formatges, la fruita, la confiteria i rebosteria, els torrons, els gelats .

I els records. No cal pas ser Proust per situar els records culinaris infantils o juvenils, que Pla situa en el cercle familiar i més tard a Barcelona, com a eix central de qualsevol discurs culinari.

I finalment, el “Cafè, copa i puro”.La convivialitat, la conversa, la civilització, l’ amistat: tot allò que anomenem comensalitat. Del Symponion dels grecs al Convivium dels romans.

Sortosament no era un gurmet

Corre per aquests mons un tòpic sobre els escriptors de cuina que fa que hom els assimili als gurmets i, fins i tot, a la pràctica culinària. Es a dir, es confon l’ experiència del dilettante que escriu de cuina, que sol ser, efectivament un gurmet (o gormand) amb l’ escriptor, que té, necessàriament una actitud més freda i intel.lectual. I, fins i tot, es confon el cuiner amb l’ escriptor!. Però investigar o escriure sobre cuina, amb rigor, no ha d’ anar lligat, necessàriament, a ser cuiner, ni molt menys, un gurmet a la manera d’ un obsessionat golafre. I Pla- sortosament!- no era un gurmet . O, almenys, no era un gurmet pedant o inconsistent. Ho era en profunditat, perquè coneixia els matisos d’ un brou cuinat per una persona o una altra, o les bondats d’ un peix segons la seva procedència. En un dels seus primers llibres- Coses vistes, Barcelona,1925, ja explica que no li agrada que el considerin allò que es diu un gurmet: “Senyor Pla, accepti la voluntat, perquè vostè, que hi entén tant…”, va a dir, aproximadament, quan se’l convidà amb aquest pressupòsit.

A desgrat de què- i ho ha posat de manifest el cuiner Jaume Subirós, el successor del seu admirat Josep Mercader- afinés molt en l’ apreciació del gust de les coses, fins i tot davant d’ un simple brou, tot endevinant  qui l’ havia fet. Però, insistim-hi, no era un gurmet amb el sentit obsessiu i a vegades  repel.lent- i gairebé sempre discursivament pretensiós- amb què se’ns sol presentar, generalment, aquesta particular fauna. Al capdavall, però, tot això no ens importa gaire.

Pla, doncs, tenia , culinàriament, gustos, disgustos, prejudicis i manies ben personals, però el que compta, o el que ens interessa realment- no és aquest aspecte, propi de tots els mortals-, sinó la qualitat de la seva escriptura. I, en aquest cas, de la seva escriptura culinària, està clar. Va situar la cuina- i la cuina catalana- en el mapa mundial de la cultura gastronòmica, des d’ una cultura local.

L’autor de El quadern gris, en aquest sentit- i ja ho hem assenyalat abans- va ha elaborar un discurs coherent sobre el menjar, ha dignificat un gènere i n’ ha desenrotllat aspectes tan important com la relació de la cuina amb les primeres matèries i la geografia, la història, la tradició i la creació, i ho va fer sempre partint de Girona, del seu Empordanet. En certa manera, li devem la creació de la literatura gastronòmica en la nostra llengua. Com un trufat meravellós que discorre a llarg de la seva escriptura, les referències culinàries es troben arreu de la seva obra

No sóc pas jo- Déu me’n guardi- que hagi de fer de crític literari. Però, no obstant i això, no puc deixar de meravellar-me,- a vegades fins a l’ emoció-, no solament de la precisió de la prosa de Josep Pla (quina misèria, dir que no era narrador!.Tot ell és creativitat!), sinó de la freqüent utilització sinestèsica, de precises i, tanmateix, sorprenents, imatges i metàfores culinàries tot parlant d’altres temes. En aquest sentit, la seva prosa sempre ens sorprèn i ens enganxa, com la millor novel.la.