
La cuina de la literatura
La “cuina” literària de Josep Pla, en parlar de productes i plats, és la mateixa que la de la resta de l’ obra: descripcions mesurades, adjectius puntuals que han esdevingut paradigmàtics. I passió. També hi és, encara que no ho sembli o no ho vulgui desmostrar. Malgrat la inexistència de ficció, el talent constructiu fa que hom el llegeixi com si es tractés d’ una novel.la, més enllà de l’ interès estricte pel tema en si. Però, a la vegada- i cal insistir-hi-, en les informacions (o opinions, si s’ escau), només rarament és arbitrari o contradictori (qui no ho és?…un servidor el primer!) : en general, quan esmenta peix, les verdures, etc., dóna dades molt valuoses i exactes, fora de qualsevol retòrica o trivialització de l’ assumpte tractat. Quan ens parla del peix- de les seves qualitats, la seva saó, la seva millor cuina- parla la veu de la saviesa popular, dels vells pescadors que freqüentava (i que gorrejava!), com ja hem dit més amunt. Com s’ ha dit, en Pla- periodista a més d’ una gran memòria i un do poliglòtic, quan viatjava pel seu entorn o arreu del món, de seguida establia conversa a fi d’ esbrinar tota mena d’ informacions.
Tot això és el que compta, més enllà d’ un possible Pla golafre- que no ho era-. De fet, els seus gustos eren força frugals i no tenien res d’ extraordinari. Cambó, a l’ època que “protegia” l’ escriptor-periodista, li feia la broma de dir-li, en públic, “quantes truites heu menjat aquesta setmana?,” ja que corria la brama que es nodria de truites a la francesa. Néstor Lujan, Ramon Sala i Josep Valls, entre altres, n’ han explicat prou anècdotes, algunes tan emotives com de la llàgrima que se li escapa en tastar , després d’ un llarg viatge, una sopa de peix ,tal com hem explicat. O de com podia ser de desagradable i fins misògin!. D’ altres són properes a l´ exabrupte o a la broma cruel i sarcàstica, tan empordanesa.
Li agradaven les anxoves, les sopes, els arrossos, els plats corrents de l’ Empordanet, els platillos, la llagosta a la brasa (abans un plat assequible) o les sardines, la pasta italiana, la crema, el recuit, els flams d’ ou, el pa de pessic…De fet, però, li agradava més fumar (un pudent “caldo”) i beure (primer brandy, més tard whisky) que no els grans àpats.
O, millor dit: li agradava més la conversa, que se sobreposava a la frugalitat (virtut dels autèntics gastrònoms), i el “cafè, copa i puro”, moment en què apareixien les seves ironies fiblants, els seus despropòsits, potser el seu cinisme, les seves frases contundents i, sovint, el seu enorme seny i cruel capacitat de vivisecció.