Paraula de Déu
Lluc 7,1-10
Quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l’escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d’un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l’apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient:
–Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga.
Jesús se n’anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li:
–Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m’he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d’un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: «Vés-te’n», i se’n va, i a un altre: «Vine», i ve, i al meu criat li mano: «Fes això», i ho fa.
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d’admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué:
–Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe.
Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• En pocs fragments dels evangelis expressa Jesús una admiració tan gran cap a algú com en el cas del centurió: «ni a Israel no he trobat tanta fe.»
• El text ens dona algunes dades d’aquest personatge. Com a centurió comandava uns 80 soldats; tenia criat, per tant, era un militar amb bona posició social; tenia una excel·lent relació amb les autoritats jueves locals, va sufragar amb els seus diners la construcció d’una sinagoga! D’ell diuen també que «s’estimava el poble» i intuïm que moltíssim al seu criat, fins al punt d’intercedir desesperadament davant Jesús per la seva salut.
• És bo contemplar tots aquests detalls per posar-se dins l’escena, i sobretot per valorar en la seva justa mesura una de les expressions de fe més boniques que trobem en els textos evangèlics: “no sóc digne que entris a casa meva”. El militar, el colonitzador, qui té el poder i el prestigi social expressa davant Jesús la seva indignitat. És tan profunda aquesta expressió que la litúrgia l’ha agafat per al moment previ a la comunió.
• Molts fariseus i publicans parlaven i actuaven com si Déu els degués alguna cosa. Potser també ens passa actualment a molts cristians. En canvi, l’expressió d’aquest centurió marca tot un camí d’humilitat, d’agraïment i de disponibilitat: “no soc digne de que entreu a casa meva.” Segurament l’únic camí vàlid per una comunió plena amb el Déu de Jesús.
Bloc de Pere Codina Gironella 