Pla, en l’ aspecte de no atribuir-se un paper que, popularment, se li sol atribuir, era ben explícit: “Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand” diu, com a explícita declaració de principis, a la presentació de El que hem menjat. Fins i tot en l’aspecte del gust, era molt conservador: els plats que li agradaven eren els de la “vella cuina familiar” de sempre, els del paladar de la infància, i es confessava gens partidari de les cuines “exòtiques” i dels plats dels pobles “remots i allunyats”. “No crec que les novetats com a sistema ajudin a passar la vida”, afirmava. Què diria de l’ actual moda de “cuines de la diversitat”, mestissatges i fusions- o confusions- de tot pelatge?. A més, s’ anticipava a aquest enorme “pecat de les flors”, com diu l’ antropòleg Joseph Delteil, de certa cuina actual feta d’ encenalls, de “disseny”, d’ estrelles , de minimalismes sovint ultratjants, d’ esnobisme i de preus altíssims.
Hi ha una associació al País valencià, que més o menys, porta l’ irònic nom d’ “amics, coneguts i saludats per Josep Pla”. De fet, han sortit com bolets els que, d’ una forma o l’ altra, han volgut capitalitzar la seva herència. A explotar allò que algú n’ ha dit, irònicament, el “plapanatisme”. Guardeu-me dels meus amics, com diria el clàssic, que dels meus amics ja me’ n guardo jo!.
Guardeu-nos de l’ oportunisme, dels qui li negaven el pa i la sal i ara en són beats adoradors, o dels qui confonien el servei literari (i nacional) a un país amb les idees polítiques “no correctes”. Pla, potser per sort, era certament, “políticament incorrecte”: potser per això era tan radical en fer un diagnòstic sobre els Països Catalans i els seus drets nacionals (llegiu, per exemple, el que diu de la Catalunya Nord, del País Valencià…).Tot i que, certament, la major “radicalitat” fou l’ escriptura. Sobre València, creu que un escriptor o un intel.lectual català l’ ha de tenir en compte-, i sobre la Catalunya Nord, hi ha una descripció demolidora, amb el pretext de parlar de cuina, de la colonització francesa i la substitució culinària (paral.lela a la lingüística) que l´ amarga França- qui diu que és dolça?- hi ha practicat-i en Joan Lluís Lluís ens n’ ha donat una fe complida-.
Però, tot i que l’ art de la tertúlia post-culinària caracteritza molt l’ experiència vital de l’ escriptor, més enllà de les collonades (manllevant, i tornant-li una expressió seva) i estirabots que podia dir en aquestes reunions amb efluvis etílics, allò que ens n’ interessa és el que va deixar escrit.
Això no vol dir que l’ escriptor de Mas Pla tingués un actitud freda o distant davant la cuina. Tot al contrari. La seva prosa, quan parla de menjar, és d’ un sabor extraordinari, en el sentit que ens apropa el plaer del menjar i el beure a través de diversos recursos estètics : olfactius, palatals, sinestèsics – sensuals, gosaria dir-.Hi ha un Pla, potser amagat, ple de sensualitat i de tendresa. Imatges i metàfores d’ una gustosa qualitat palatal, presents no solament a l’ obra culinària, sinó a la seva prosa de caire general. Com quan ens parla de l’ olor dels sofregits que ix de les cases, o ens descriu que “en els llocs ombrívols hi ha una humitat perfumada de bolets” o suposa que “els conills d’ aquest paratge deuen ser exquisits”.
Bloc de Pere Codina Gironella 