Maleta de Josep Pla a l’exposició permanent de la Fundació Josep Pla
L’any 1924, arran d’un article crític amb la política militar en el Protectorat Espanyol al Marroc, pateix un procés militar que li impedeix retornar a Espanya durant els anys següents. Durant el seu exili a París, va tractar –i va conspirar– amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Rivera, com Francesc Macià. Segons es desprèn d’unes cartes que li va enviar Eugeni Xammar, editades per Quaderns Crema, a cura de Xavier Pla, l’escriptor empordanès va plantejar a Macià la possibilitat d’assassinar el Rei Alfons XIII i promoure un aixecament al Rif per desestabilitzar l’Estat espanyol i aconseguir la independència de Catalunya. Mentrestant, va continuar viatjant per Europa.[10] Entre altres països va visitar la Unió Soviètica i el Regne Unit, i l’any 1925 publica el seu primer llibre, Coses vistes –una recopilació de descripcions paisatgístiques, narracions breus, retrats literaris i evocacions autobiogràfiques– amb el qual va obtenir un gran èxit de crítica i públic.[12] El llibre es va esgotar en una setmana. Es tractava d’una bona bestreta de la seva estètica: «escriure sobre les coses que he vist». A la fi de 1925 es va publicar la seva segona obra –Rússia–,[12] escrita a partir del viatge de sis setmanes a l’URSS en companyia d’Eugeni Xammar[9] i acollit a casa d’Andreu Nin. Finalment el 1927 va poder retornar a l’Estat espanyol, va deixar el diari La Publicitat, de línia progressista pròxima a Acció Catalana, i va entrar a La Veu de Catalunya, el periòdic de la Lliga Regionalista, de tendència liberal-conservadora. Va iniciar llavors una relació de mecenatge amb Francesc Cambó —líder del catalanisme moderat—, les famoses xerrades del qual va freqüentar assíduament i del qual va publicar poc després una biografia política molt favorable al personatge, en aquells dies enfrontat als sectors republicans i esquerrans.[13]
La República i la guerra civil[modifica]
A l’abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d’aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L’adveniment de la República. Va romandre a la capital d’Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931 – 1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l’Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa «bogeria frenètica i destructora».
Al·legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil espanyola. Però tampoc Barcelona, ja en guerra, li semblà segura i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d’Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Sant Gervasi de Cassoles amb la qual tenia una relació formal d’anys ençà.[12] A Marsella, Adi treballà per al «Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España» (SIFNE), una organització d’espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, organisme amb el qual, segons algunes fonts, Josep Pla es va relacionar durant la seva estada a Marsella.[14][15]

Francesc Cambó i Batlle
Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicada el 1939,[13] i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en la seva Obra Completa. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d’allà estant arriben a Sant Sebastià i entren a l’Espanya franquista.
El gener de 1939 arriba a Barcelona poc després de les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar i d’altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre gener i abril d’aquell any codirigeixen el diari però Pla és acomiadat perquè no interessava al govern franquista que va imposar Galinsoga com a nou director. A mitjans de maig, Pla va tornar a Llofriu, havia desistit de recuperar la identitat cultural del país. En una mena d’autoexili interior havia decidit retirar-se de la vida pública espanyola, barcelonina i catalana.
Aclaparat pels esdeveniments polítics passats i per la guerra europea, Pla viu durant uns anys, en diversos indrets de la Costa Brava: Fornells, L’Escala, Cadaqués. Són anys de reflexió, de recerca d’un sentit a l’existència, de misantropia, de trobar en el paisatge l’únic consol. Pla es converteix deliberadament en un home arrelat, voluntàriament aïllat. Vol parlar amb la gent més senzilla dels pobles petits: els pescadors, els pagesos, els artesans. Viatja constantment pel país, a peu, en autobús o en tren. Lentament, la visió del paisatge l’embriaga i li encomana una mena de panteisme sensual, sense sentit religiós, que es converteix en un entusiasme per la realitat. En la literatura que produeix aquells anys, destaca la redescoberta de la realitat més pròxima, la del paisatge i la del mar, descrita amb un marcat accent subjectiu, que inicia la que serà la seva lluminosa maduresa literària.
L’any 1940 comença la seva col·laboració regular al setmanari Destino, del qual es convertirà en un dels seus impulsors i ideòlegs més importants. Són anys difícils, de col·laboració amb el nou règim i també d’autocrítica. Sobrevivint només gràcies a la seva dedicació a la literatura i el periodisme, publica en castellà diversos llibres biogràfics, guies de viatge i obres d’encàrrec. Ben aviat abandona el projecte d’esdevenir un escriptor en castellà. Des de la tribuna que li oferia Destino, Pla es retroba lentament amb els lectors catalans i reprèn els seus contactes amb tots els sectors de la cultura catalana. Des del primer moment en què la censura ho va permetre, torna a publicar llibres en català, la llengua en la qual havien estat concebuts, pensats i escrits, mentre va ser possible, els seus llibres.
Elaborant les Obres Completes de l’Editorial Selecta[modifica]
Després d’uns anys de dificultats econòmiques i de reclusió voluntària a l’Empordà, Pla assumeix plenament la seva condició de propietari rural. No tornarà a viure mai més a Barcelona. Però la revista Destino li encarrega diversos reportatges que li permeten tornar a recuperar el viatge com a pretext literari: França, Israel, Cuba, Nova York, Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Rússia… Ja no viatja com a corresponsal, ho fa només com a periodista observador que no perd la curiositat per l’evolució política i social del món contemporani. A més, Pla aprofita els viatges, sovint en petroliers lentíssims, per escriure obsessivament els seus nous llibres i per elaborar i reescriure pacientment el que serà la seva obra completa.
Després d’algunes edicions de bibliòfil, comença a editar regularment els seus llibres en llengua catalana a l’Editorial Selecta de Josep M. Cruzet, que també li publicaria el primer projecte d’obres completes, amb vint-i-nou volums (novel·les, llibres de viatges, narracions, llibres de records,…). Lentament, comença a donar valor moral i dimensió col·lectiva al seu procés individual de recuperació de la memòria. El paisatge, la cuina, els oficis, els grans catalans del segle, tots els temes es posen al servei d’una literatura memorialística amb l’ambició de recuperar de l’oblit tota una Catalunya que estava en vies de desaparició.
A partir de la segona meitat de la dècada del 1950 continuà viatjant i començà la preparació de les seves obres completes, tasca a la qual es dedicarà de ple també durant la dècada següent. És una etapa crucial en la seva trajectòria perquè suposa una reescriptura gairebé total de la seva obra i la construcció del programa estilístic planià, amb el qual transcendirà al periodisme i consolidarà el seu estil. Mentrestant, ressorgeix a poc a poc la cultura en llengua catalana.
L’any 1951 rep el Premi Joanot Martorell de novel·la per la novel·la El carrer Estret, inspirada en el carrer de Palafrugell anomenat així popularment (oficialment, carrer de Sant Antoni). Al mateix temps, determinats sectors de l’oposició franquista el van marginant, malgrat que ja és, llavors, l’escriptor més llegit en llengua catalana. No li perdonen el seu suport al franquisme durant la guerra civil, ni la seva convivència, aparentment no conflictiva, amb el règim (Pla confiava en una evolució pacífica i ordenada cap a la democràcia). Ni tan sols li perdonen el seu menyspreu per les formes literàries de ficció. Però l’edició de la seva correspondència amb el seu editor Josep M. Cruzet a càrrec de Josepa Gallofré, demostra el paper rellevant que va tenir Pla en la recuperació de la llengua i la literatura catalana dins la resistència cultural contra el règim.
Bloc de Pere Codina Gironella 