Facsímil d’una pàgina del manuscrit primigeni d’El quadern gris. Exposició permanent de la Fundació Josep Pla.
El primer volum d’aquesta nova edició «definitiva» de la seva Obra Completa va ser una obra inèdita, El quadern gris, un dietari començat a poc més de vint anys, si bé reescrit i substancialment ampliat posteriorment, traduït al castellà amb el títol El cuaderno gris per Dionisio Ridruejo. El famós dietari planià va marcar un abans i un després en la consideració literària de Pla, el qual, d’aleshores ençà, va ser valorat com el millor narrador de la literatura catalana contemporània. La publicació de l’Obra Completa va continuar en els anys següents i va arribar el volum 38 en vida de l’autor. Després de la seva mort, ocorreguda el 1981, l’editor de Destino va continuar preparant més volums fins a arribar a 47, incloent-hi manuscrits inèdits, com les seves Notes per a un diari, escrites a mitjan dècada del 1960.
Estil literari[modifica]
Les característiques més importants de l’estil planià són la simplicitat, la ironia i la claredat. Extremadament pudorós i sensible al ridícul, detestava els artificis i la retòrica buida. Durant tota la seva vida literària, va romandre «fidel a la necessitat d’una escriptura clara, precisa i sòbria» i al seu desinterès per la ficció literària, conreant el realisme sintètic i la prosa poètica especialment en el moment de descriure. Segons Gabriel Ferrater, «és l’únic prosador, l’únic prosador de qualitat, que és realment prosador, que no deriva de la poesia de cap manera i que intenta de crear una forma artística purament a partir de la prosa».[18]
Va ser un observador agut de la realitat i dels detalls més petits, i va donar un fidel testimoniatge de la societat del seu temps. Les seves obres mostren una visió subjectiva i col·loquial, «antiliterària», en la qual destaca, malgrat tot, un enorme treball estilístic per anomenar les coses pel seu nom i «matisar-les amb l’adjectiu precís», una de les seves obsessions literàries més persistents.
Caràcter i singularitat de Pla[cal citació][modifica]
Pla va haver de viure durant gran part de la seva vida sota la censura: en la dictadura de Primo de Rivera, després a Itàlia i Alemanya (on va treballar com a corresponsal en l’època d’ascens dels feixismes europeus) i, per descomptat, durant el franquisme. Encara que al principi va simpatitzar amb el règim franquista (el 1940 va escriure que aquest coincidia «amb l’interès general»), només van ser uns mesos. Ràpidament es va mostrar escèptic, especialment per la impossibilitat de continuar publicant en català. Encara que instal·lat sempre en una mena de possibilisme que li permetia de publicar, la infatigable censura franquista l’incomodava profundament (va deixar escrit en un dels seus diaris que era la «pitjor que havia conegut», exercida per «funcionaris del fanatisme»). Detestava el menyspreu del règim autoritari per la llengua i la cultura catalanes i la seva obstinada incapacitat per a esdevenir una democràcia, ni que fos «tutelada».
Escriptor incansable, home d’ordre encara que de tarannà liberal, segons la seva manera de veure, la vida és caòtica, irracional, injusta, i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un «deliri» que provoca mals pitjors que els que volen eliminar.
Conservador i racional, no sent l’acció, encara que sí la sensualitat. Bon conversador, fumador empedreït que es feia les cigarretes tot embolicant a mà el tabac. Abillat de jove amb un barret tou i més tard amb la seva inseparable boina de pagès, detestava la banalitat, l’afectació cultural (rarament inclou citacions en les seves obres, malgrat ser un gran lector dels clàssics) i «aquells que parlen escoltant-se». Per això va escriure: «És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina».
Bloc de Pere Codina Gironella 