

Sou l’escriptor més prolífic i més llegit del país. ¿Heu intentat mai de fer intencionadament una literatura que arribés a la gent d’una manera massiva, o aquest fet s’ha produït espontàniament?
— No crec pas que es produeixi res espontàniament. En efecte: he tractat de fer una literatura que arribés a la gent. Als territoris de la nostra llengua, la gent sap parlar-la, però en general no sap llegir-la ni escriure-la, per raons conegudes. La primera obligació d’un escriptor situat en una geografia semblant és la intel·ligibilitat. Jo he tractat sistemàticament de ser intel·ligible fins a la pura i simple vulgaritat. Ho he fet amb l’esperança que en el futur, manejar aquesta llengua serà més fàcil per a tothom. Avui encara, és més fàcil d’escriure obscur que d’escriure clar. Contra la teoria de l’escriptor etern he defensat la de la literatura que permeti, el dia de demà, l’aparició d’un escriptor important. He anat a la processó de la nostra història literària, simplement, amb poca llum, però clara.
—Si havíeu de definir el vostre estil, aquesta nitidesa i aquest relleu expressiu que us caracteritzen, ¿com ho explicaríeu?
—El meu estil consisteix a posar darrere cada substantiu l’adjectiu que m’ha semblat més precís segons un criteri de realisme poètic, adaptat al geni de la llengua (o sigui, el parlar del poble), i, per tant, sense perdre de vista la intel·ligibilitat elemental que la convivència exigeix. En moltes ocasions no he obtingut cap resultat, com és visible.
—¿I quina és la vostra intenció o el vostre propòsit en escriure? Vull dir les raons que us empenyen, a part les professionals. Sant Joan de la Creu, per exemple, volia portar ànimes a Déu; Anselm Turmeda, sovint es proposava de satiritzar els capellans…
—La meva intenció és la dels literats de tots els temps: descriure la meva època segons la tendència alliberadora que la caracteritza. Quan vaig començar vaig ser considerat un cínic i un anticonvencional. Ara sóc el mateix, però com que l’anticonvencionalisme i el cinisme han proliferat tant, sóc considerat un conservador. Tinc seixanta-vuit anys, és normal que sigui així. […]
—El vostre pas, breu, per la novel·la i la narració es caracteritza per una gairebé total antiimaginació i una quasi absoluta adhesió a la transcripció de la relaitat «grollera i màgica», com dieu. ¿Per què no heu fet més novel·la i per què us heu cenyit tant a la teoria de l’espill?
—Potser per falta d’imaginació, és a dir, per la llei del mínim esforç. De tota manera, no resta exclòs que a mesura que la vellesa m’accentuï l’avorriment, no tingui més remei que defensar-me’n excitant la imaginació.