Paraula de Déu
Lluc 10,13-16
Jesús va dir:
»Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s’haurien assegut a la cendra, s’haurien posat vestits de sac i s’haurien convertit. Per això el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!
»Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres, no fa cas de mi, i qui no fa cas de mi, no fa cas del qui m’ha enviat.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• En llegir aquest text em ve a la memòria un altre del llibre de Cohelet que vam llegir a la litúrgia fa poc: “Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol.” (Coh 1,9). Jesús sembla al·ludir-ho quan compara Tir i Sidó amb Corazín i Bet-Saida; el que va passar allà està passant aquí i això que aquí s’han donat més oportunitats, però tot i així repeteixen.
• En el nostre temps també podem tenir la sensació que repetim esquemes del passat. Sembla que si la teva opció no és radical no és opció, el diàleg es veu com a debilitat o concessió, qualsevol posició conciliadora es veu com a tèbia o “tercera via”. ¿Quan va deixar de ser, escoltar, dialogar i prendre posició a favor de la convivència, la via principal?
• La sort que tenim és que igual que es repeteixen els problemes també apareixen veus que lluiten contra ells i proposen solucions, però les escoltem? Parafrasejant el text: qui les escolta l’escolta a Ell. No és això un signe del nostre temps? Encara hi ha signes d’ESPERANÇA.
Bloc de Pere Codina Gironella 