Paraula de Déu
Lluc 17,5-10
Els apòstols digueren al Senyor:
–Augmenta’ns la fe.
Ell va respondre:
–Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: «Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar», i us obeiria.
»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: «Vine de seguida a seure a taula»? ¿No li dirà més aviat: «Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu»? ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer.»
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Els deixebles de Jesús s’adonen de que tenen poca fe. Els costa de creure. Ells pensaven que el Messies seria un gran guerrer, un home d’estat capaç de fuetejar els romans, un nou Moisès que destruiria els exèrcits del Faraó. Però Jesús, a qui tan admiraven i estimaven, no reunia cap d’aquests valors: era senzill, humil, servicial i comunicava un Déu proper i amic. Com que no l’entenien i es fiaven d’Ell, li demanen més fe. Bona pregària, bona petició: “Doneu-nos més fe”.
• La resposta de Jesús és doble. La primera molt imaginativa. Que una muntanya es traslladi al mar tan sols per una mica més de fe. No parla de màgia, ni de poders d’una potència que trenqui totes les lleis de la natura, parla de canvis profunds personals i socials, més grans que la imaginació que els proposa. I realment molts del seguidors de Jesús han fet amb fe transformacions més notables que la translació d’una muntanya. Pensem en Francesc d’Assís, en Francesc Xavier, en Teresa de Calcuta … etc., i tantes i tants que han aportat amb fe uns canvis transcendentals.
• I a continuació Jesús passa de la imaginació a un toc de realisme. Ho fa amb una mena de paràbola d’un esclau que després de treballar la terra quan torna a casa ha de servir el sopar als seus amos i finalment ell s’alimentarà el darrer. Aquesta paràbola, com totes, només té un punt de interpretació i no intenta justificar de cap manera l’esclavitud. Quin punt és aquest? Que la fe sense les obres és paper mullat, i les obres que han d’acompanyar la nostra fe han de ser servicials i han de donar preferència als altres. És una argumentació que de mil formes diferents Jesús repetia sempre: “els últims en el Regne de Déu són els primers”.
• DONEU-NOS AQUESTA FE, QUE FA CANVIAR EL MÓN I EL NOSTRE COR PEL CAMÍ DEL SERVEI HUMIL I AMAGAT QUE DÓNA EL PRIMER LLOC ALS ALTRES, JA QUE HEM VINGUT A SERVIR I NO A SER SERVITS.
Bloc de Pere Codina Gironella 