Paraula de Déu
Lluc 10, 25-37
Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
– Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
– Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
Ell va respondre:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué:
– Has respost bé: fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
– I qui són els altres que haig d’estimar?
Jesús va contestar dient:
– Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li:
– Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
– El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
– Vés, i tu fes igual.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• La resposta encertada d’aquest mestre de la Llei ens posa de relleu dues coses molt interessants: en primer lloc ens indica que la teoria de la nostra relació amb Déu és molt senzilla de formular i la coneix gairebé tothom; ara bé el problema està en com posar-la en pràctica, sobre tot el que fa referència a estimar els altres. Estimar Déu pot resultar suficientment abstracte com per poder quedar tranquils; en canvi estimar l’altre és una cosa ben concreta i es pot comprovar si ho fem o no. En aquest sentit les paraules de sant Joan reblen el clau: “Qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1Jn 4, 20). El sacerdot i el levita de la paràbola tenien motius justificables per canviar de camí i seguir endavant; segurament anaven a fer un acte de culte: tenien pressa i no podien córrer el risc de quedar impurs si entraven en contacte amb aquell home que semblava mort. El servei de Déu els va apartar d’ajudar el germà ferit; i això és el que vol deixar clar el Senyor que és un greu error. Ells, creients fervorosos, no havien encertat el camí que porta a la vida eterna. En canvi, aquell samarità, aparentment ben poc pietós, ajudant el ferit, encerta el camí de ple. Evidentment la fita del nostre actuar en aquest món, la Vida eterna, consisteix en estimar Déu de tot cor; ara bé, el camí que porta a aquesta fita passa sempre per estimar de tot cor el germà. Cal que ens preguntem com a cristians i com a Església és aquesta la imatge que donem en un món, mogut per l’egoisme i per la llei del més fort?
Bloc de Pere Codina Gironella 