ESCRIT DEL BLOCDimecres 26 Octubre 2022

1 SENTIT DE COMPROMÍSDe fet, Ramis subratlla que “els pares tenen la responsabilitat més gran i l’autoritat per prendre les decisions”.

SENTIT DE COMPROMÍS

SENTIT DE COMPROMÍSDe fet, Ramis subratlla que “els pares tenen la responsabilitat més gran i l’autoritat per prendre les decisions”. Alerta, però, que aquest fet “no els dóna cap poder sobre els fills (entès en vertical) sinó en el sentit de compromís del que té més capacitat per fer-se càrrec de qui en té menys”. Així doncs, segons Anna Ramis, “els pares han de situar-se al nivell d’adults responsables i no poden actuar com fills. De la mateixa manera que als fills no se’ls pot demanar que assumeixin funcions de responsabilitat quan encara no els toca assumir-les”, reflexiona.

Hi afegim encara una consideració més. La de la pedagoga Anna Forés, que assenyala el concepte d’amor incondicional en el vincle paternofilial. És a dir, estimar sense demanar o esperar res a canvi, des del naixement fins a la finitud. Una relació que, per contra, “amb els amics difícilment es pot aconseguir, o en comptades ocasions”.

Aquest fet no evita, però, que “la complicitat es guanyi amb els anys entre pares i fills”. És cert que amb el pas dels anys, i amb el creixement dels fills, “es passa d’una relació més de dependència a un estat més de tu a tu, i a vegades el llindar entre ser pare o amic queda difós. Però sistèmicament -precisa Forés- els pares han de fer de pares, no d’amics, i encara menys els fills han d’exercir de pares”.

Per acabar, la psicòloga Estefania Carreño alerta els pares dels perills i inconvenients de voler i intentar ser amics dels fills: “Si es perden les referències i es confon el paper que han de jugar els pares, després no ens hem d’estranyar si els pares perden l’autoritat quan la necessiten o si quan l’exerceixen la criatura no entén res. Perquè o ets pare o ets amic, i el canvi de rols serà mal entès i mal acceptat pel fill. Potser entendrà que quan fas d’amic l’enganyes perquè ara, que el renyes per alguna cosa, ja no ets tan fantàstic”.

Són figues d’un altre paner, segons Carreño, confondre tenir una bona relació amb els fills amb ser-ne amics. “No ho són perquè hi ha autoritat de pares respecte als fills”. Ara bé, “si la relació ha sigut bona durant la infància i l’adolescència”, quan són adults, l’etapa en què els fills exerceixen la seva vida, és quan sí que es pot dir que pares i fills són amics”.