Josep Torné
1 Els Pares del Desert.
Josep Torné
1 Els Pares del Desert són els monjos egipcis. Ens centrarem fonamentalment entre finals del segle III fins al VI que és quan fa crisi aquest monacat.
M’agradaria començar amb un text una mica llarg, és un fragment de les Confessions de sant Agustí. I ens ajudarà, penso, a veure la repercussió que tenia l’experiència dels monjos egipcis fora del seu món. Sant Agustí sabeu que era un home de finals del segle IV i de principis del Vè. Va morir quan els vàndals ocupaven el nord de l’Àfrica llatina i era un home altament intel·lectual. Va ser un professor de Retòrica dels més acreditats. I tenia un cenacle d’amics també cultivats. A les Confessions diu això:
«Un dia, no recordo per quin motiu era absent Nebridi (el seu gran amic) ens va venir a veure a casa a Alipi i a mi un tal Ponticià, conciutadà nostre, també era africà i que servia en un alt càrrec al palau imperial. No sé què volia de nosaltres. Vam seure a enraonar plegats i, per atzar, es va fixar en un llibre que era davant nostre sobre la taula. El va prendre, el va obrir, i va trobar que era de l’apòstol Pau. No s’ho esperava, encara no era del tot cristià, era acabat de batejar. Havia pensat que seria un dels llibres que jo em dedicava a comentar. Aleshores somrient i mirant-me amb simpatia s’admirà d’haver trobat davant dels meus ulls justament aquells, i només aquells escrits. Perquè ell era cristià i fidel i sovint es prostrava a l’església a la vostra presència, Déu nostre, amb freqüents i llargues oracions. Quan jo li vaig indicar que aquelles Escriptures atreien tota la meva atenció, ell va encetar una conversa sobre Antoni, un monjo egipci el nom del qual excel·lia entre els teus fidels, però que nosaltres desconeixíem fins aleshores. Quan se’n va adonar, va allargar-se el relat parlant-nos d’aquell home extraordinari als qui no en sabíem res, tot admirant-se de la
nostra ignorància.
2 Ens deixaven bocabadats les meravelles que tu obraves en la fe recta dins l’Església catòlica, tan dignes de crèdit pel record encara recent i per haver passat en temps tan propers. Tots estàvem estorats, nosaltres per unes coses tan grans i ell perquè mai no n’havíem sentit parlar. Des d’aquell punt la conversa va recaure sobre la gent dels monestirs i sobre els seus excel·lents costums i sobre els fèrtils erms del desert, dels quals nosaltres res no sabíem. I és que a Milà mateix, fora muralla de la ciutat, ja hi havia un monestir ple de germans sota el guiatge d’Ambròs i no el coneixíem. S’allargà Ponticià i anava enraonant i nosaltres callàvem ben atents i aleshores va anar a parar a dir-nos com una vegada va anar a parar ell i tres companys seus estan a Trevesis, mentre l’emperador assistia als jocs de circ vespertins, van sortir a fer un tomb pels jardins del costat de la muralla, i allí es van posar a passejar de dos en dos, un junt amb ell i els altres dos igualment per a la seva banda. Els altres dos anaven rondant i van trobar una casa on vivien uns servents teus, d’aquells pobres en l’esperit de qui és el Regne dels Cels, i van trobar un llibre on hi havia escrita la vida d’Antoni. Un d’ells la va començar a llegir i se n’admirava i s’encenia. I mentre llegia, meditava com adoptar aquella vida i servir només a Tu, abandonant la milícia secular. Aquell parell eren d’aquells que anomenem agents de negocis. Llavors ple, de sobte, d’un sant amor i d’una sòbria vergonya, aïrat contra ell mateix i amb els seus ulls fixes en el company, va dir-li: “Digues, t’ho prego, on pretenem anar a parar amb aquests treballs nostres? Què busquem? Per quin motiu ens esforcem en el servei? És que a palau podem esperar altra cosa que ser amics de l’emperador? I què hi ha de més fràgil i ple de perills que això? Per quants perills no s’arriba a aquest perill més gran? I encara això quan serà? I vet aquí, que si ho vull, ara mateix em faig amic de Déu. Va dir això trasbalsat per aquell part d’una nova vida. Va tornar a posar els ulls en el llibre i llegia, i anava canviant per dins com Tu em veus, i es desfeia del món el seu cor com de seguida es va veure. Perquè mentre llegia i s’encrespava l’onatge del seu cor gemegava i va discernir i va decidir el que era millor. I ja teu va dir al seu amic: “Jo he trencat ja amb aquella esperança nostra i he decidit servir Déu. I això ho emprenc des d’aquesta hora i en aquest lloc. Si et fa por imitar-me, almenys no vulguis posar-t’hi en contra. L’altre va respondre que seria un bon company d’una gràcia i un servei tan grans. I teus tots dos ja, edificaven la torre amb la despesa adient a base d’abandonar tot el que era seu i seguir-te. Aleshores Ponticià i el qui passejava amb ell per una altra banda del jardí, buscant-los van arribar en aquella mateixa casa i en trobar-los els van animar a retornar perquè ja queia el dia, però ells, havent explicat la seva voluntat i propòsit, i també la manera com havien sorgit i s’havien afirmat, van demanar que no els fossin contraris si és que refusaven d’unir-se a ells, però ells, que no havien experimentat cap canvi en relació a les antigues esperances, es van plànyer a si mateixos segons deien i es van alegrar pietosament per ells i es van encomanar a les seves pregàries. Posant el seu cor en la terra van tornar al palau mentre que els altres fixant el seu cor en el cel van quedar-se a la casa. I tots dos tenien promesa però elles, en sentir després tot això, també van consagrar la seva virginitat. Relatava tot això Ponticià i Tu, Senyor, mentre ell parlava, em trastocaves a mi. Aleshores, dins d’aquella gran baralla de la meva casa interior, que jo mateix m’havia excitat dins del racó més secret de la meva ànima, en el meu cor m’adreço a Lípius, amb el rostre i també amb l’interior alterat, i exclamo: “Què ens passa? Què és el que has sentit? S’alcen els indoctes i s’apoderen del cel i nosaltres amb les nostres doctrines, sense cor, vet aquí que ens rebolquem en la carn i en la sang.
Bloc de Pere Codina Gironella 