Josep Torné (3)
3 És que ens avergonyim de seguir-los? Ja que ens han precedit i ni tant sols no ens fa vergonya el no seguir-los…» (Confessions VIII, 14).
És un text que ajuda perquè no és l’únic a l’època. En el comentari a la fugida d’Egipte de l’evangeli de sant Mateu, sant Joan Crisòstom fa apreciacions d’aquest tipus. L’impacte d’aquesta forma de vida va ser molt espectacular al baix imperi, a l’imperi cristià.
Situats en la Història
Com va començar tot això i d’on té origen? Encara que sembli mentida, tenim el tòpic que hi va haver tres segles de persecucions. Això s’ha de matisar, no tot va ser igual. Els cristians van començar sent una petita minoria i les persecucions eren oportunistes i locals gairebé durant tot el segle I i II. Neró es va aprofitar que la gent l’incriminava per l’incendi de Roma, ens diu Tàcit, i va penjar el mussol als cristians que eren quatre gats i va cremar alguns, els va condemnar a ser com a torxes, als seus jardins. Era una manera de buscar un cap de turc i l’opinió pública es va anar apaivagant. A Lió, per exemple, l’any 177 hi ha també una revolta que és molt local. És la gent de la ciutat que està inquieta amb aquells veïns estranys que fan coses i que estan molt calumniats i corren moltes coses dolentes sobre ells. Coses semblants es podrien dir al nord d’Àfrica, a l’Orient… Només fins a l’any 250 hi ha una persecució general ben organitzada. Justament a l’època que ja en el segle III l’imperi comença a prendre la mesura de la seva feblesa i ja no té aquella empenta de l’època dels últims anys de la República o de l’època d’August. Hi ha més crisi, hi ha deflació econòmica, pressió dels bàrbars a les fronteres, una crisi demogràfica important… En aquell moment és quan l’emperador pretén, com en totes les dictadures militars, arrenglar el país uniformement. I un dels elements d’unificació, Deci, un dictador militar, un emperador d’aquells que va fer un cop d’estat, pensava que un dels factors d’unitat seria la restauració de la religió pagana, amb tot el seu vigor, que era el que havia fet la glòria de l’Imperi. Llavors s’imagina una cosa que és estranya al paganisme i a la religió antiga, que són els sacrificis obligatoris, una manera també de descobrir als cristians i castigar-los.
Aquesta primera gran persecució obre el camí de les últimes tres. La primera, com que va ser molt gran en la intenció, va colpir bastant a l’Església, però és veritat que hi havia ja massa gent i es va relaxar. Només és al final de la dècada quan l’emperador Valerià va tenir més vista i va concentrar el cop, eminentment, en el clergat, no tant en els fidels, i també, ara potser ens semblaria poc important, en els llibres, perseguint les Escriptures Sagrades. Això en una època on no hi havia impremta i, per tant, carregar- se un llibre era més significatiu que ara.
Valerià va ser el primer emperador que va caure en mans dels enemics i va morir en una batalla contra els perses. El seu fill Gal·liè va afluixar la persecució contra els bisbes cristians i contra les esglésies cristianes i va obrir uns anys de tolerància.
Bloc de Pere Codina Gironella 