Josep Torné 4
4 Són aquells anys de la segona meitat del segle III, quan neix Antoni i quan comença la seva vida eremítica, no després de l’Edicte de Milà amb la pau de l’Església, sinó en aquest lapse de tolerància entre la penúltima i l’última gran persecució. Són quaranta anys de tranquil·litat en què l’Església es relaxa, i comença a construir edificis visibles. Ja les comunitats no es poden encabir en la domus d’un cristià ric, que era el lloc habitual de trobada, sinó que comencen a fer edificis grans imitant les basíliques del Regne, els edificis de l’estat. I és en aquest temps que també el reclutament abundós baixa la qualitat dels cristians i els ancoratges en el món són molt més evidents que en les primeres comunitats més petites i marginades. És en aquesta gran Església que apuntava que encara havia de rebre l’últim gran cop, que Antoni rep la seva vocació.
És una vocació que no és del tot nova perquè en les comunitats cristianes primitives sempre hi va haver gent consagrada a Déu completament. Però tenien aquesta necessitat d’apartar-se del tot de l’Església. Per tant, a les comunitats cristianes antigues hi havia anacoretes i ascetes, homes que feien una vida penitent. I aquí hi ha molta influència, no només de l’encratisme judeocristià1 o les tendències penitencials del judeocristianisme primitiu, sinó també del món pagà: les sectes filosòfiques dels pitagòrics… ja hi havia aquestes formes de vida ascètica.
En aquest context és quan Antoni rep la seva crida. Coneixem sant Antoni per una biografia de sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, que té aquesta pàgina que és una antologia, i es llegeix a l’ofici diví, perquè és una crida a experimentar l’amor litúrgic. Sant Antoni és un pagès d’uns divuit anys –que aleshores ja era una edat, no com ara– que tenia a càrrec la seva germana perquè eren tots dos orfes, i encara que era home no de la cultura hel·lenística sinó de substrat egipci copte, sempre va necessitar traductor per al grec, que era la llengua de la classe alta –ara diríem que era un home que no sabia anglès.
A l’església escolta l’evangeli del jove ric i sant Atanasi comenta: «Com si haguessin estat dites per a ell aquelles paraules» –ell que era un pagès amb patrimoni–, va sortir de l’església, va deixar tot el que tenia i buscant Crist i la unió amb ell, buscant una profunditat en la seva experiència cristiana, va deixar els seus béns, va col·locar la seva germana d’una manera més o menys religiosa i ell va renunciar al patrimoni i es va posar a fer de deixeble d’un asceta ancià que vivia als afores del poble. A partir d’aquí, la biografia de sant Antoni és un endinsament cada vegada més profund en el desert i també un pas gran des de la lluita ascètica: la renúncia, el combat interior en la vida mística, vida de pregària i d’unió amb Déu i a la consolidació dels dons carismàtics.
De seguida sant Antoni va trobar imitadors. Hi havia a l’època tot un moviment a Egipte, també a Síria i a Palestina, bressols del monaquisme, però especialment a Egipte hi ha la primera forma. I es viu d’una manera peculiar que provarem de descriure.
Bloc de Pere Codina Gironella 