Josep Torné 5
5-Egipte és seguit per Síria i Palestina i després per la Capadòcia de sant Basili i sant Gregori Nacianzè és el bressol del monacat, en part perquè en el segle III ja hi havia una àmplia cristianització, encara quedava molt de paganisme, però era un lloc on els cristians tenien una certa consistència i on l’església ja tenia un puntet d’anquilosament o de poltronament, diguem-ho així. Aquest marc d’Egipte, amb una franja densament poblada entorn del riu Nil però no gaire allunyada d’ell, i després vasts deserts emmarcant-la de dalt a baix, penso que és una realitat geogràfica interessant perquè proporciona aquest fugir al desert que era un moviment que a l’època no era exclusiu dels monjos, també hi fugien els desertors de l’exèrcit, hi fugien els perseguits, hi fugien els funcionaris que la tetrarquia de Dioclecià fixava els seus càrrecs a ells i als seus fills i volien treure’ls de sobre amb els deures i els tributs amb què estaven gravats aquests deures. Per tant, aquest anar al desert no és una exclusiva motivació religiosa, era una tendència que tenien els que en certa manera havien d’allunyar-se de la convivència normal.
Els deserts coneguts, populars i més paradigmàtics són, de fet, al sud d’Alexandria, quedaria baixant cap el Caire des d’Alexandria cap el sud. Allà hi ha separades, a una distància d’uns seixanta quilòmetres, dos zones desèrtiques on es van concentrar colònies monàstiques que a finals del segle IV els hi atribueixen els visitants uns cinc mil habitants cada una. Després va anar in crescendo. Són els deserts de Nítria, un desert on hi abundava la sosa i, per tant, era molt insalubre. Tenia un apèndix, que era una mena de lloc per als monjos més intel·lectuals i solitaris, que eren les cel·les de Kelia. I seixanta quilòmetres més al sud, i encara més aspre i dur, Scetis. Els van fundar Amoun, un noi jove de Nítria, i l’altre Sant Macari el Gran, un dels famosos monjos egipcis.
En aquests territoris hi va haver una concentració, no de monestirs com ara ens els imaginem, ni tampoc d’ermites completament aïllades. En general, hi ha molts solitaris però a poca distància, que es fan serveis mutus, i gairebé tots els ancians experimentats, inicien i ensinistren en la vida solitària a alguns joves, que a la vegada els hi fan de servents, els ajuden… Aquestes colònies monàstiques, amb gent que hi viu amb no gaire distància els uns dels altres, normalment tenen fins i tot una església amb un primer monjo que hi celebra la litúrgia, on hi van també els poquíssims monjos preveres, perquè la immensa majoria són laics i molt incultes gran part d’ells. També hi ha com un cert tribunal disciplinar pels casos més fragants d’escàndol o de crims.
Aquests deserts no són els únics. També al Delta del Nil trobem monjos, i també els trobem més avall, riu amunt cap a la Tebaida… a tot Egipte. De fet, Sant Antoni va acabar la seva vida prop de la Mar Roja, per tant, també fora d’aquests nuclis que comentem.
El lloc i el temps estan definits. Això comença a petita escala abans de l’Edicte de Milà, l’any 313, amb la pau de l’Església, i experimenta un gran increment de vocacions i un creixement demogràfic espectacular tot al llarg del segle IV. Tots sabem que els principis comencen amb una gran fugida amb la persecució de Dioclecià, i l’any 380, és a dir, en menys de setanta-cinc anys, aquells que eren perseguits per l’emperador, acaben sent, amb l’edicte de Gracià i de Teodosi, la religió oficial de l’Imperi, de l’emperador. I ja comença una certa, si no persecució, desfavor cap al paganisme.
Bloc de Pere Codina Gironella 