Josep Torné
Els Apotegmes són compilacions d’anècdotes transmeses oralment. Les compilacions es van fixar abans del segle VI, a finals del V, però és veritat que per exemple a principis del segle V encara no hi eren, es transmetien sentències, anècdotes, respostes dels ancians, però encara no hi havia col·leccions compilades. En català tenim una bona edició de la traducció de la col·lecció de les sentències agrupades per temes: el silenci, la puresa de cor, la castedat… Els caputxins mateixos les van editar, –la traducció és del meu oncle, i jo vaig tenir el gust de transcriure-la i d’afegir-ne alguns que faltaven. I la traducció de la col·lecció alfabètica, és a dir, per pares, per persones, agrupades per cada monjo que les emetia.
Aquests Apotegmes ens expliquen com es formava als monjos. No hi havia un programa d’estudis eclesiàstics, com podem imaginar i, a més, la major part dels monjos que anaven pel desert eren cristians elementals que no tenien una gran formació retòrica, n’hi havia moltíssims d’analfabets. La base de la tradició era iniciar que un ancià acceptés un deixeble o alguns deixebles i els fes seguir la vida que feia ell, compartissin la vida, el mateix estil, els elements d’ascètica, els temps de pregària, el treball manual, la mortificació i, sobretot, el discerniment d’esperits, la discreció dels moviments interiors, la lluita contra les pulsions, les fantasies… totes aquestes coses que formen el món de la temptació que t’aparta de la vida evangèlica. Amb un discerniment notable, els jesuïtes van ser molt aficionats a llegir els Pares del Desert, ells que són els campions del discerniment contemporani. Doncs amb un discerniment notable, aquells ancians, molts d’ells eren també molt poc formats intel·lectualment, justament per aquesta confiança en el seu mestre. Els mestres ajudaven els joves a vèncer totes aquestes confusions que fan que ens apartem de la vida evangèlica. La formació era molt personal.
El títol d’abat que es dona als Pares del Desert, Abba, té poc a veure amb els abats contemporanis de tradició benedictina que són els superiors jeràrquics que més o menys organitzen la disciplina de la casa, regulen l’horari i decideixen coses bastant externes en general. Els abats egipcis eren fonamentalment confessors, no que administressin la confessió sacramental pels pecats que demanen absolució sacramental i reconciliació a través del sagrament, sinó que simplement escoltaven la vida interior, anaven acompanyant, el monjo els hi tenia confiança… El marc disciplinari era molt elemental. I no pensem tampoc en un conjunt de monjos que fessin tots una vida uniforme. Hi havia de tot, fins i tot entre els ancians. Però, fixem- nos que el fet dels monjos del desert, més que un fet institucional, era un fet enormement carismàtic. Algú sentia la crida d’endinsar-se en la relació amb Déu, marxava de l’Església perquè li semblava que el món encara hi dominava molt, entrava al desert i lluitava per trobar-se amb Déu, per desfer els fantasmes, l’enyorament del segle, «les olles d’Egipte»… i després ajudava a d’altres a fer aquest mateix camí, aquest mateix combat.
Bloc de Pere Codina Gironella 