Josep Torné
La cosa no estava exempta de camins equivocats, però també és veritat que molts van arribar a notables nivells d’intimitat amb Déu, de pregària, de coneixement evangèlic, de criteri.
En aquest món hi havia dones però poques, la majoria eren homes. Hi ha algunes Mares del Desert. A la col·lecció se’n citen tres: Sinclètica, Teodora i Sara, que val la pena llegir, però no són massa diferents dels apotegmes dels monjos. Però, de vegades, en un món tan masculí i de vegades tan primitiu, sembla que la lluita ascètica i els campionats que això provocaven, de vegades eren palestres per veure qui la fa més grossa. I no és exempt del món dels monjos egipcis, aquestes pugilats, a veure qui fa la pràctica ascètica més tremenda, més gran de no dormir, de no menjar, de mortificar-se… Són aquests campionats que de vegades Sant Joan Cassià diu que «les coses que són un mitjà, les fan objectiu en si mateix». Això ja sabeu que és un mal humà bastant extens. El pare Evangelista Vilanova deia sempre que: «quan el dit indica la lluna, els tontos es queden mirant el dit». Això podia passar al desert. És a dir, les pràctiques ascètiques que són no finalitat en si mateixes, sinó una bona base per un diàleg net amb Déu i per l’autenticitat de la vida cristiana, quan queden convertides en un campionat de veure qui pot més o qui arriba a fer més, un s’encongeix d’espatlles i diu: «a veure, aquestes atrocitats, per a què? a on van?».
I altres camins falsos. De vegades també hi ha molt aquesta recerca dels dons de la pregària, per si mateixos. I un busca la relació amb Déu fonamentalment per aconseguir pau interior, clarividència, visions del futur, carismes de curació… això és valorar més els dons que la mà que ens els dona, que és el que hauríem de valorar. Però és cert que pel que fa a un cristianisme profundament interior, hi ha una consistent vocació a la pregària. Els Pares del Desert van obtenir resultats formidables. I un no pot deixar de llegir els Apotegmes sense trobar autèntiques perles de gran valor que ajuden de debò a entendre la vida evangèlica, a tenir discerniment interior…
M’agradaria llegir-vos una petita composició que va fer Dom Pierre Miquel, abat benedictí de l’Abadia de Sant Martí de Ligugé, a França. Va fer un estudi que el va titular «Le Lexique du desert», i va agafar els mots claus de l’espiritualitat monàstica. I compilant aquests mots claus va arribar a redactar un paràgraf que diu:
Resumeix l’ideal d’un monjo perfecte segons els Pares del Desert, el defineix així: «Està lluny de la tristor, (l’accídia, es diu en llatí. No és ben bé una depressió, és una mena de disgust quan les coses són dessaborides, quan tens desgana per tot, que no veus gràcia a res. Està lluny d’això. Ha de lluitar contra això), però ple de compunció (el penthos, la compunció de cor). No té res de negligent i, amb tot, viu sense neguits. Després d’una conversió radical (la metanoia) i d’haver renunciat a tot (són les condicions: canviar d’orientació a la vida i treure’s de sobre el que engavanya), viu separat del món (anacoresis), ha vençut les passions (és l’ideal filosòfic de l’apatheia dels estoics), però no s’ha tornat insensible (no està anestesiat), es manté en vetlla (la nepsis, els pare nèptics són els pares vigilants, que estan atents), està ple de confiança (Parresia, la confiança en Déu i, per tant, la franquesa amb els altres, la transparència), s’esforça i ho suporta tot (hipemoné, és monjo cristià el qui aguanta, no simplement el que fa el bé sinó el qui aguanta el mal), ple de calma (hesiquia, un altre terme grec destinat a fer història), per arribar al repòs (ana pausis)».
Bloc de Pere Codina Gironella 