Josep Torné
9/ Comentem-ho una mica. És cert que el camí monàstic comença amb la conversió. Hom diria que això ja és propi de cada batejat, i efectivament és així. Encara que estiguem batejats en la infància, en algun moment, la majoria de la gent decideix assumir aquest baptisme. Recordeu que santa Teresa era monja del Carmel i portava ja bastants anys vivint-hi, fins que un dia va caure en el que era ser monja i carmelita i amb les implicacions que tenia. Fins llavors havia anat tirant. A vegades els cristians som una mica així. Per tant, el monjo és un batejat que efectivament un dia assumeix aquesta condició baptismal i li dona significat, se la pren seriosament. No necessàriament tothom se l’ha de prendre seriosament exactament com ell, però ell se la pren seriosament. Per tant, hi ha aquest element de conversió que és inicial i, per tant, un cert despreniment de les coses que ens vinculen massa estretament als criteris del món i als seus usos i formes de vida. Aquest diseiximent fa referència, sobretot, als béns materials. Per poder seguir Crist els apòstols van deixar les barques i les xarxes. Hi ha un cert seguiment de Jesús que demana, i a cadascú de manera diferent, però els monjos de manera molt literal, treure’s de sobre l’impediment material i renunciar a tenir béns, negocis, fama… i totes aquestes coses que poden tenir un aspecte legítim però que realment ens vinculen molt al món.
Aleshores s’adopta una forma de viure que demana esforç. Als joves de la parròquia els hi va fer molta gràcia una frase de quan jo era infant. Els fills de la Sagrada Família ens deien: «El camí bo és el que puja. Si teniu dubtes sobre uns quants camins, el bo és el que va amunt». És una manera de dir que les coses bones gairebé mai són costa avall, i sempre demanen un cert esforç totes, fins i tot les seculars.
Aquesta forma de viure que adopta el monjo demana esforç, fatiga, treball i requereix una ànima desvetllada. Recordeu la importància que a l’Evangeli té el «vetlleu»: estigueu en vetlla, estigueu atents… És un dels sentits primordials de la pregària. En un món que tendeix a la diversió, en el sentit pascalià del mot, a la distracció, a l’entreteniment, el monjo recorda als cristians, –i ell mateix prova de viure-ho–, l’atenció al que és fonamental, l’atenció als valors eterns, a Déu, al seu propi interior…
Aquest camí vol no només esforç sinó també endorança, paciència, aguantar (indesinenter dirien en llatí), no un moment sinó seguit. Aquí també hi ha la qüestió de la perseverança, de la tenacitat. El monacat no és una apàtica inèrcia, no és simplement estar allà en un raconet i sense molestar gaire, i sense fruit… És important veure que en el fons d’aquesta opció hi ha una passió, hi ha un amor consistent, i una recerca. La gran noblesa humana és la pregunta, és fer preguntes profundes, no només funcionals.
Bloc de Pere Codina Gironella 