Josep Torné
El monjo està amenaçat constantment per l’atonia, l’ensopiment… La falta de diversions de vegades fa caure en una mena de tristesa dolenta. Hi ha una tristor bona però hi ha una tristesa dolenta, dessaborida. Té poc a veure amb la compunció. Efectivament, el coneixement d’un mateix de vegades porta a la compunció perquè et compares amb la misericòrdia divina, amb l’Amor del Crist, amb el que Ell revela, i ho compares amb tu mateix, amb el coneixement que tens de tu mateix, compungeix, però és una compunció bona perquè és fruit de copsar aquesta bondat divina, aquest amor de Crist, que és la font de la nostra esperança i de la nostra alegria.
Una altra amenaça del monjo és la deixadesa, una certa negligència. El pare Agustí Altisent, que ja és mort, deia sempre: «Aquell sagristà, o aquell monjo, va perdre la fe a base de fer genuflexions mal fetes». El que volia dir és que arriba un moment que aquesta familiaritat amb el sagrat, amb el silenci… Entrar en aquest camí de negligències, s’ha de lluitar en contra. L’absència de sol·licitud religiosa en intensitat és una de les amenaces, no només dels monjos, sinó de tota la vida religiosa i de qualsevol vida cristiana també. Deixeu-me fer un incís: penso que el Concili Vaticà II, si una cosa bona ha tingut, és que ha liquidat aquella idea que a l’Església hi havia l’estat major i els actius, que eren els clergues, el clero en general, de vegades s’incloïen les monges i tot, i després hi havia el pelotó, que com a molt havia de fer una bondat elemental i, en tot cas, demanant als altres que preguessin per ells. El Concili, si alguna cosa va voler afirmar és la igualtat de dignitat de tots els cristians. I una cosa que mai no superem, ni els religiosos ni els capellans, és el baptisme i la seva dignitat. Això ens va unir a tots i va situar als religiosos, sobretot, no en un rang per sobre dels fidels, sinó justament al costat, i intentant marcar unes prioritats que són les mateixes prioritats de qualsevol cristià. I marcar-les, si voleu, molt literalment, molt materialment, molt formalment, però naturalment sempre com qualsevol cristià s’ha de buscar el sentit interior.
Els Pares del Desert són una forma de vida religiosa molt allunyada de nosaltres i bastant desconeguda malgrat tot, i demanaria més explicació… però accepteu aquest parlament com una primera impressió que potser molts dels qui esteu aquí ja la teníeu, però jo diria que bona part no.
Bloc de Pere Codina Gironella 