En el discurs, no pronunciat però sí lliurat, als participants en el curs per a rectors i formadors dels seminaris llatinoamericans, Francesc va subratllar que les autèntiques motivacions vocacionals són “el seguiment del Senyor i la instauració del Regne de Déu”. Els que es dediquen a la formació sacerdotal, diu el Pontífex, estan cridats a educar “amb la seva vida, més que amb les seves paraules”.
Amedeo Lomonaco – Ciudad del Vaticano
El Senyor ens convida a seguir les empremtes, a imitar el seu camí. Les paraules del discurs, no llegit sinó lliurat, del Papa Francesc als participants al curs per a rectors i formadors de seminaris llatinoamericans s’inclinen en aquesta direcció fonamental i essencial.
Van arribar a Roma des de gairebé tots els països del continent i del Carib per participar al curs de formació promogut pel Dicasteri per al Clergat. Al text, el Pontífex recorda que hi ha quatre «dimensions presents en la persona del seminarista»: humana, intel·lectual, espiritual i pastoral
Renunciar als protagonismes i somiar junts
Un dels reptes més importants en la formació sacerdotal, segons el discurs lliurat, és construir “veritables comunitats cristianes” que no només promoguin “un projecte formatiu coherent”, sinó també “una experiència veritablement comunitària en totes les dimensions de la formació”. Als preveres en formació, el Papa els indica, en particular, una prioritat:
“És necessari renunciar a la inèrcia i al protagonisme i començar a somiar junts, sense lamentar el passat, no sols, sinó units i oberts al que el Senyor desitja avui com a formació per a les properes generacions de sacerdots inspirats en les orientacions actuals de l’Església».”
Un altre repte és formar “condeixebles dels altres fidels cristians, que comparteixen “les mateixes necessitats humanes i espirituals” i estan subjectes a “les mateixes fragilitats, limitacions i errors”.
“Cal anar amb compte, ja que la seva missió no és formar “superhomes”, que pretenguin conèixer i controlar tot i ser autosuficients; al contrari, és formar homes que amb humilitat segueixin el procés escollit pel Fill de Déu, que és el camí de l’encarnació.”
Camins humans i espirituals
La dimensió humana de la formació sacerdotal, subratlla el Papa, “no és només una escola de virtuts, de creixement de la personalitat o de desenvolupament personal”.
“Però també i sobretot implica una maduració integral de la persona potenciada per la gràcia de Déu que, tenint en compte els condicionaments biològics, psicològics i socials de cada persona, és capaç de transformar-la i elevar-la, sobretot quan la persona i la comunitat s’esforcen per col·laborar-hi de manera transparent i veraç. En última instància, les autèntiques motivacions vocacionals, és a dir, el seguiment del Senyor i la instauració del Regne de Déu, són a la base d’un procés que és alhora humà i espiritual.”
Una de les tasques més importants en el procés formatiu d’un sacerdot, afegeix el Pontífex, “és la lectura gradual” del seu camí.
Aquesta visió providencial del propi camí és el tema principal del discerniment personal i eclesial de la pròpia vocació. De fet, cada seminarista primer, i cada prevere després, amb accents i matisos diferents, l’ha d’actualitzar contínuament, sobretot en les circumstàncies més significatives del seu propi camí sacerdotal. La comparació amb els qui l’acompanyen en aquest procés, tant al fòrum intern com a l’extern, us permetrà superar qualsevol temptació d’autoengany subjectivista i permetrà avaluar perspectives molt més àmplies i objectives. alhora humà i espiritual.”
Els formadors, recorda el Pontífex en el discurs lliurat, estan cridats a educar “amb la seva vida, més que amb les seves paraules”: “la sintonia humana i espiritual dels formadors, en particular del rector del seminari, és una de les mediacions més importants a l’acompanyament formatiu». Els formadors sacerdotals donen testimoni amb la seva vida del que les paraules i els gestos «intenten transmetre al diàleg i la interacció» amb els seminaristes.
“La vida del formador, el seu constant creixement humà i espiritual com a deixeble-missioner de Crist i com a sacerdot, sostingut i promogut per la gràcia de Déu, és sens dubte el factor fonamental de què disposa per donar eficàcia al seu servei als seminaristes ia els altres sacerdots en la seva configuració amb Crist, Servent i Bon Pastor.”
El servei prestat a l’Església, assenyala el Papa, «no és senzill i no poques vegades desafia la pròpia humanitat, perquè el formador té un cor cent per cent humà i no poques vegades pot experimentar frustració, cansament, ira i impotència».
Una vida dedicada als futurs pastors. “D’aquí la importància de dirigir-se cada dia a Jesús, per agenollar-se i en presència seva aprendre d’Aquell que és mans i humil de cor, perquè a poc a poc el nostre cor aprengui a bategar al ritme del cor del Mestre.”
Bloc de Pere Codina Gironella 