Paraula de Déu
Lluc 19,41-44
Quan Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué:
– Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho! Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t’encerclaran i t’atacaran per tots costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no hi deixaran pedra sobre pedra, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• “Dominus flevit”, el Senyor va plorar. Amb aquesta sobrietat esborronant ens diu Lluc què va viure Jesús, davant la seva ciutat, com a jueu que era, com a persona que s’estima la seva nació, un brot d’humanisme, apassionat i actiu, perquè vol el millor per als seus: la pau, una ciutat respectada, però lamentant que no hagi entès res del seu missatge: vol fer fora messianismes polítics i fanàtics, dels quals en tenien tots una memòria històrica ben galdosa, de conseqüències dramàtiques per als de sempre, els més febles…
• I plora perquè l’ombra de la creu, com diu el tòpic, és molt allargada, i ja li arriba a tocar els seus passos. Plora perquè el tema Judes “no ofereix cap garantia de resoldre’s bé”, perquè s’ha enquistat. I per altres motius que hauríem d’esbrinar, recordant la soledat amb què ha viscut els darrers temps. I plora perquè un Déu que s’ha revestit internament d’humanitat, no pot estar mai d’acord veient com el mal, la religió buida, la ceguesa i la sordesa espirituals s’han instal•lat en el cor de molts, especialment en aquells que haurien de ser més sensibles al missatge dels profetes. Es pot dir que Isaïes, Jeremies, Amós i Osees, també haguessin plorat veient la ciutat de David, Jerusalem, amenaçada no solament pels exèrcits, sinó sobretot les idolatries més o menys camuflades, sota les aparences del Temple, del fum dels sacrificis i holocaustos. A Jesús li vénen a la memòria aquelles paraules: “Jo us diré quin és el veritable culte al Senyor, no els sacrificis i rituals sinó el coneixement de Déu i la justícia als homes…”
• “No has conegut l’oportunitat que Déu t’oferia, els teus ulls no són capaços de veure-ho…” Sona pràcticament com un ultimàtum, una darrera crida. Està parlant l’home Jesús, però la mort i la resurrecció, sortosament per a nosaltres, tossuts, cecs i superficials, li permetran veure’ns amb els ulls del Pare, tal com ell mateix veia els malalts, els infants, els pecadors, els que es penedeixen, quan pels carrers del seu país els veia com ovelles sense pastor, carregats amb les seves pròpies febleses i cansaments…
• Una pàgina d’un extraordinari relleu humà, però també d’una gran transcendència per a avui, que seguim entestats a construir una societat que, quan la mires, et vénen ganes de plorar… Sort que sempre hi ha un Advent que s’acosta, un Nadal que torna a néixer, i un Jesús que sap de quin fang estem fets…
Bloc de Pere Codina Gironella 