Paraula de Déu
Lluc 20,27-40
Alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
–Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s’hi havien casat?
Jesús els respongué:
–Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.
»I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Llavors alguns mestres de la Llei li digueren:
–Mestre, has respost bé.
I ja no s’atrevien a preguntar-li res més.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• “Más de lo mismo”! Això es devien pensar aquells saduceus quan van anar a fer-li aquella galdosa consulta a Jesús sobre una dona que, en virtut de la llei del levirat, és a dir, per tal d’assegurar la descendència del primer marit, havia estat casada amb set germans, que s’havien anat morint un rere l’altre, i hom no sabia, al cap i a la fi, de quin dels set germans seria la muller en la vida eterna… Com si la vida eterna fos una mena de repetició de les mateixes lleis, de les mateixes normes, dels mateixos costums… Com si en la vida eterna calgués tenir el futur ben apamat (no fos cas que ens donés desagradables sorpreses…). Per què, de fet, l’afirmació de Jesús (“no prendran muller ni marit”) va en aquesta línia: el matrimoni és vist només com a mitjà d’assegurar el futur, a base de tenir descendència. Però el fet de no prendre muller ni marit, el fet de no casar-se, no treu que en la vida ressuscitada no hi hagi amor… I tant que n’hi haurà! Un amor ple, no amenaçat ni per la mort ni per res. De fet, esser com àngels és això: viure una vida viscuda profundament en l’amor: de cara a Déu i de cara al proïsme. I tot això relativitza les normes, les lleis, els costums, que volen tenir la vida ben fixada. Jesús els remet, per tant, a la vida. En conseqüència, Déu és un Déu de persones: d’Abraham, d’Isaac, de Jacob… de Pere, de Joan… de Montse i de Núria… i de tants i tants d’altres… Amb noms i cognoms… i amb històries, com les que cadascú podria contar de la seva vida, i és en les persones on cal cercar-lo i trobar-lo. I, finalment, Déu és Déu de vius i és en la vida on cal també cercar-lo i trobar-lo. Fins que estiguem amb Ell per sempre -amb Ell que és i serà la nostra plena i total felicitat.
Bloc de Pere Codina Gironella 