Terra Santa (1)
Aquest article o secció necessita referències que apareguin en una publicació acreditada.
Aquest avís va ser posat el 15 de novembre del 2016.
Per a altres usos d’aquest terme, vegeu Terra Santa (desambiguació).
«Sants llocs» redirigeix aquí. Per altres accepcions, vegeu Sants Llocs (desambiguació).
Mapa de «La Terra Santa» realitzat pel geògraf alemany Tobias Conrad Lotter en 1759.
Vista del Mar Mort, la major depressió de la terra -fins 400 metres sota el nivell del mar- i principal escenari de les revelacions monoteistes.
La Terra Santa és el territori geogràfic que comprèn tots els llocs en els quals es van desenvolupar escenes bíbliques tant en l’Antic com en el Nou Testament. El concepte té una evolució evidenciada en les mateixes Escriptures. Per a algunes fonts bíbliques se circumscriu a la Terra Promesa, terme que té al seu torn diverses interpretacions; per a altres es refereix a tots els territoris en els quals es van desenvolupar algunes escenes bíbliques.
El nom Terra Santa fa relació a un fet històric i religiós de sacralitat de la terra segons el concepte judeocristià. La «Terra» es fa «santa» quan entra en el pla diví de la salvació, de la mateixa manera que es parla de «homes / dones sants» i «llocs sants». En aquest cas, la santedat no té el seu origen en el «objecte o subjecte», sinó en la divinitat.
La història de Terra Santa té per objecte satisfer la necessitat espiritual, fortificar les creences (dóna una idea del poble hebreu i resumeix la vida i predicació de Jesucrist), i fonamenta els Sants Llocs. Segons la definició d’Història com l’ensenyament de la vida, la història de Terra Santa es basa exclusivament a l’ensenyament religiós de la religió i dels Sants Llocs.
Contemporàniament s’entén com a Terra Santa tots els llocs en els quals es van desenvolupar escenes bíbliques tant de la Tanaj (Antic Testament) com del Nou Testament. Semblant definició crea un rang bastant ampli que al seu torn té diferents divisions. En aquest cas, Terra Santa comprèn territoris en menor o major grau dels següents països moderns:
* Palestina, especialment Cisjordània (Judea i Samaria).
* L’actual Israel.
* Egipte, territori de l’estada del Poble elegit per 400 anys i posteriorment territori del sorgiment del monaquisme cristià.
* Iraq, l’antiga Caldea, terra natal d’Abraham i posteriorment de moltes altres escenes bíbliques.
* Síria, territori d’antigues rivalitats nacionals contra Israel (els assiris), terra de refugi del profeta Elies a Serapta, terra de la conversió de Pau de Tars i seu d’una de les primeres esglésies històriques: l’Església Síria d’Orient.
* Turquia, Grècia i Creta; és a dir, l’Hèl·lade o territori de l’antiga civilització grega, seu d’una de les primeres esglésies històriques: Antioquía.
Altres territoris en menor mesura podrien ser considerats bíblics, però tenen més una relació per extensió com la península Itàlica, centre fonamental de l’Imperi romà i en on diu la tradició van morir els apòstols Pere i Pau, van patir el martiri els primers cristians i innombrables jueus i es va donar el sorgiment de destacats Pares de l’Església i del rabinismo. Però el territori italià pertany més al desenvolupament de les dues religions germanes de la nostra era, que als relats bíblics en si i per tant no entra estrictament en la categoria de Terra Santa.
Dins el territori destaquen els denominats Sants Llocs, que són les regions més importants de Terra Santa:
* Jerusalem: Coneguda també com la Ciutat Santa per les tres religions monoteistes -jueus, cristians i musulmans- és potser el lloc més important de la Terra Santa. És el centre filosòfic, històric i poètic del Cristianisme. [1] En aquest lloc va néixer la religió. [1] En aquesta regió destaca Sió, Líban, Cedron i Jordan.
* Betlem, Palestina: Ciutat natal del rei David i de Jesús. És el lloc més visitat pels missioners. [1]
* Natzaret – Israel: Ciutat en on va créixer Jesús.
* Muntanya Sinaí – Egipte: Muntanya de la revelació divina a Moisès i elecció d’Israel.
* Riu Jordà: Té a veure amb molts fets i personatges bíblics com Josué, Elías i Jesús. Divideix a més el concepte més estricte de la Terra Promesa a l’oest i va dividir la colònia romana de «Palestina» de l’anomenada Decàpolis.
* Mar de Galilea – Israel: Anomenat també Llac de Genesaret o Llac Tiberíades, té a veure amb els primers esdeveniments de la vida pública de Jesús i l’elecció dels dotze apòstols.
* Desert de Judea – Palestina i Israel: Com el riu Jordà, té a veure amb moltíssimes escenes i personatges bíblics, batalles, manifestacions divines, profetes i altres esdeveniments.
Aquesta Terra és tot un símbol per al cristianisme, a més és la Terra Promesa del judaisme, i segons l’islam on es troba el Dom de la Roca i el lloc fins a on va cavalcar Mahoma en somnis en un cavall alat pujant fins al cel per Jerusalem. Per aquesta mateixa raó sempre ha estat una font de conflictes religiosos i culturals. Avui dia la població de cristians a Terra Santa és de només el 5% (sent la majoria palestina).
Al voltant del segle XI les tribus turques es van convertir a l’islam i es van llançar a la conquesta de Terra Santa, van conquistar els Sants Llocs de mans dels seus nadius musulmans i els van tancar al pelegrinatge cristià perquè volien demostrar al món que eren més musulmans que els mateixos àrabs .
Per les inclemències i perills del viatge per via terrestre des d’Europa Occidental, totes les peregrinacions se solien fer per mar. Va ser en 1018 que el rei Sant Esteban I d’Hongria va atorgar un pas segur als pelegrins per terra a través dels seus dominis. A partir d’aquest moment milions de persones i diversos exèrcits creuats van creuar fins a Terra Santa des de França, Alemanya, Itàlia i Anglaterra a través del Regne d’Hongria, convertint-se aquest en un Estat de pas summament transitat després de Constantinoble.
A finals del segle XI, el Papa Urbà II, en sentir la notícia del perill en què es trobava Terra Santa, es va enervar. Aquesta estava en mans d’infidels des del segle VII, però, a més, ara ni tan sols podia ser visitada pels cristians. Urbà va fer una crida a la Guerra Santa i es va formar la Primera Croada a Clermont-Ferrand.
Els cors dels cavallers allí reunits es van emocionar amb les paraules d’Urbà i van cridar a l’uníson Deus Volt: «Déu ho vol, Déu ho vol», i als pocs mesos masses de pobres i camperols es van llançar amb les seves rústiques armes a la conquesta de terra Santa. Això no era el ideat per Urbà, però no ho va impedir. Així, al costat de Pere el Ermità, van marxar per terra fent servir les rutes de peregrinació, però molts d’ells sumits en la fam, i altres que buscaven només botins i robar, van començar a causar estralls en el regne d’Hongria. Davant d’això, el rei Colomán d’Hongria va organitzar els seus exèrcits per defensar les seves terres, i aviat va contenir als invasors lladres, molts dels quals van ser exterminats. Altres van tornar a casa, i altres conduïts per nobles francesos més respectables van signar acords amb el rei hongarès, passant sense causar el caos.
La Croada popular va ser un desastre, però llavors es va formar una altra, l’anomenada Primera Croada, integrada per nobles feudals. Van creuar Europa ia 1099 van conquistar la Terra Santa en prendre Jerusalem, Antioquia, Sant Joan d’Acre, Ascaló, Tiberíades, Edesa, Tir i altres ciutats situades des del sud de Turquia fins al Sinaí en una cadena d’estats denominats les Terres d’Ultramar, els Regnes Creuats o els Regnes Llatins.
El van seguir 7 creuades més, totes amb molt menys èxit que aquesta.
Actualment el conflicte per Jerusalem i Terra Santa no és entre musulmans i cristians sinó entre israelians i àrabs.
Cristianos Palestinos
Joves cristians palestins durant la celebració de l’Epifania de 2008, en Bethabara, a 5 km de Jericó.
Els cristians palestins són els palestins la religió és alguna denominació cristiana. Representarien prop del 7% de la població palestina. A l’Estat de Palestina (Cisjordània i Franja de Gaza) representen entre 0,9 i 1,7% de la població, ia l’Estat d’Israel representen el 9% de la població àrab. Les confessions més importants són l’Església catòlica i l’Església ortodoxa de ritu grec, a les quals cal afegir en menor mesura l’Església assíria, les Esglésies ortodoxes armènies i sirianes així com algunes denominacions protestants.
La majoria es considera cristià àrab [cita requerida]. Altres esmenten les seves arrels històriques arameas, siríacas, gregues, bizantines i romanes. [Cita requerida]
Bona part de la zona d’Israel, Palestina i Jordània és considerada Terra Santa pels cristians; per exemple, ciutats de tant valor com Betlem o Natzaret es troben a Cisjordània ia Israel.
Segons les dades del cens recollits per l’Imperi otomà, la població cristiana a 1914 era del 24% a Palestina, mentre que actualment no arriba al 5%, [2] en gran part, a causa de l’emigració crònica dels cristians i (des 1970) pel seu baix índex de natalitat. Durant el Mandat Britànic de Palestina, la població de cristians va augmentar fins arribar al 20%, tot i que algunes estadístiques assenyalen el 13%. [2]
Avui, la gran majoria dels cristians palestins viu en l’emigració. Se sap que els cristians componen entre 40.000 i 75.000 persones (del 0,9% al 1,7%) de la població dels Territoris Palestins. La majoria estan a Cisjordània, encara que s’estima que hi ha una comunitat de 2.000 persones a la Franja de Gaza. [1]
És important notar que en l’emigració, els palestins cristians són del 90% al 98% del total de palestins que viuen a les Amèriques. Que són més de 2.000.000 només a Amèrica Llatina. [Cita requerida]
Els cristians a Israel (sense distinció d’origen) oscil·len entre 144.000 i 196.000 (de l’1,8% al 2,5% de la població total). Els àrabs cristians representen el 9% de la població àrab israeliana (20% de la població total), [1] i en 2004 comptabilitzaven 116.500 persones. Aquesta xifra no distingeix els palestins d’altres ètnies àrabs i inclou als libanesos no classificats per la seva religió. [3]
La majoria dels cristians palestins pertanyen a l’Església Ortodoxa de Jerusalem, una de les 16 esglésies pertanyents a l’Església ortodoxa.
Hi ha també maronites, melquites, jacobites siríacs, catòlics, catòlics sirians, coptes ortodoxos, anglicans, protestants, mormons, Testimonis de Jehovà i evangèlics baptistes / pentecostals entre ells.
El patriarca ortodox Grec de Jerusalem, Theófilos III, és el líder dels Cristians Ortodoxos Palestins i Jordans, però ni Israel ni Jordània li reconeixen com a tal, [4] en el seu lloc accepten al Patriarca Eirineos. L’arquebisbe del Patriarcat Ortodox Grec de Jerusalem és Theodosios (Hanna) de Sebastià.
El patriarca llatí de Jerusalem, Fouad Twal, és el líder dels catòlics palestins. El bisbe anglicà de Jerusalem és Suheil Dawani, [5] el qual acaba de reemplaçar recentment al bisbe Riah Abu El-Assal (n. 1937). El bisbe de l’església Luterana evangèlica a Jerusalem i Jordània és el Dr. Mounib Younan. Elías Chacour de l’Església greco-catòlica melquita és l’arquebisbe de Galilea.
Cap a l’any 58 vivien a Jerusalem alguns milers de jueus cristians. [6] Al 62 va ser lapidat el seu principal dirigent, Santiago. [7] Les persecucions van causar dispersions successives i d’altra banda van sorgir comunitats cristianes a Samaria. [8] Durant l’aixecament jueu de l’any 70 els cristians es van refugiar en Pela [9] (Perea).
Se sap que l’any 109 havia conflicte entre la comunitat judeocristiana i els cristians d’origen gentil, expressat per exemple en la data per a la celebració de la Pasqua que els judeocristians fixaven el dia 14 del primer mes i els altres cristians el diumenge següent. [10] La comunitat judeocristiana a la ciutat era prou important com perquè Adriano ordenés la profanació d’alguns dels seus llocs sagrats a inicis del segle II. [9]
Després de la derrota de la segona rebel·lió jueva al 135 es va produir la diàspora general. Els cristians d’Aelia Capitolina, la colònia romana fundada a Jerusalem depenien del metropolità de Cesarea Marítima. [11] Ja al segle IV, els judeocristians de Jerusalem estaven instal·lats a la Muntanya Sion, mentre que la jerarquia de l’Església de la gentil celebrava el culte al Sant Sepulcre, on els oficis i sermons eren en grec, però eren traduïts al arameu per els fidels nadius que no comprenia el grec i també al llatí per als d’origen romà. [10]
Els llocs venerats pels judeocristians passessin als cristians gentils, els quals van erigir allà basíliques per ordre dels emperadors. [10]
El Concili de Calcedònia (451) li va reconèixer al bisbe de Jerusalem el rang de Patriarca. Els perses van ocupar Jerusalem en 614, van detenir el Patriarca i van destruir diverses esglésies. Els àrabs van conquerir Jerusalem el 637 i el califa Omar va reconèixer als cristians drets de protecció. Al 638 l’Església Armènia va establir el seu propi bisbe a Jerusalem i fins i tot l’Església Assíria va fer el mateix al començament del segle IX amb autorització del Califat Abasí. [12] No obstant això, segles després, entre l’any 1007 i el 1021, durant el califat fatimita, el califa Al-Hakim bi-Amr Allah, va ordenar una persecució de cristians i jueus amb mesures discriminatòries [13] i en el 1009 va destruir la basílica del Sant Sepulcre. [14]
En 1054 el Patriarca de Jerusalem va optar per l’Església ortodoxa en el cisma amb l’Església catòlica. El 1099 els croats van prendre Jerusalem i van establir el Patriarcat llatí subjecte al Papa i van expulsar al Patriarca ortodox, però en 1187 aquest va tornar després de la conquesta de la ciutat pel sultà Saladí i el Patriarcat llatí va haver de residir a Roma fins a 1847, quan va tornar amb llicència de les autoritats otomanes. L’Imperi Otomà, que va conquistar Palestina al 1516, va seguir una política d’àmplia tolerància amb les diferents esglésies cristianes, però en els seus anys finals i especialment durant la I Guerra Mundial va optar per la persecució. [Cita requerida] En 1916 Palestina va ser ocupada per gran Bretanya fins a la seva partició en 1948.
La partició de Palestina va conduir a l’emigració de la majoria dels cristians palestins, primer de l’estat d’Israel i després de la resta del país.
Interior de la casa d’una família cristiana de Jerusalem en 1850 (W. H. Bartlett).
Les estimacions del nombre dels cristians àrabs varien molt. Els cristians componen avui tan sols el 9.2% de la població del Pròxim Orient. Actualment al Líban només arriben al 39% de la població, mentre que abans de la guerra civil eren el 70%; a Síria són prop del 10 – 15%.
A Palestina, abans de la creació d’Israel s’estimava que arribaven al 24%, l’emigració en massa ha reduït radicalment el seu nombre a un 3.8%. Eren ja només el 13% el 1984. [15] Els cristians àrabs d’Israel constitueixen a penes el 2.1% (o el 10% dins de la població àrab israeliana). A Egipte, ronden prop del 6% de la població (7 milions de persones). Al voltant de dos terços dels àrabs d’Amèrica del nord, del sud i d’Austràlia són cristians, particularment els procedents de Síria, els territoris palestins i Líban.
La majoria dels cristians palestins es veuen a si mateixos com a cristians àrabs, encara que alguns, fent-se ressò de les teories dels maronites libanesos, rebutgen aquesta etiqueta i proclamen ser descendents de la habitants anteriors a l’arribada dels àrabs, o dels europeus que van venir a la regió durant les croades medievals. En realitat, és més probable que siguin una barreja de jueus i samaritans convertits al cristianisme en els tres primers segles d.C., bizantins, àrabs pre-islàmics (Ghassanidas), d’armenis i de creuats. [16]
Les principals destinacions d’emigració a inicis del segle XX van ser el Líban i Sud-amèrica (Xile i El Salvador principalment). Un dels motius que es donen per escollir aquests llocs és que els palestins troben més facilitat per adaptar-se en països occidentals cristians que en altres. Així i ha discrepàncies sobre les diverses causes de l’emigració i dels llocs que s’escullen per a això doncs es considera també el fet de les ocupacions de terrenys realitzades per Israel, [17] [18] i l’ambient hostil que creen els musulmans a la zona. [19]
El diari anglès «The Daily Telegraph» parla d’una «màfia islàmica» que ha portat a terme una sèrie d’atacs contra la comunitat cristiana a Palestina, especialment per mitjà de la presa de terres. [20]
Es pensa que es tracta no d’accions aïllades sinó ja d’un patró de comportament deliberat i permès per l’autoritat palestina. No obstant això, també hi ha qui afirma que es tracta de fets no relacionats i que manifesten picabaralles personals.
En una enquesta realitzada l’any 2006 als cristians palestins de Betlem el 90% va declarar que tenia amics musulmans, el 73.3% va afirmar que l’herència cristiana de la regió era respectada per les autoritats musulmanes i el 78% va atribuir l’èxode al bloqueig militar imposat per Israel. Dos tribunals d’Estats Units (Illinois i Carolina del Nord) han estimat que la «persecució religiosa» és un argument vàlid per a sol·licitar asil polític i així els va ser concedit a dues evangèlics convertits de l’Islam i que van sortir de territori palestí.
Els cristians palestins en general donen suport a la causa palestina [21] [22] però al mateix temps senten l’amenaça de la influència de grups terroristes islàmics que participen en la lluita. [23]
Diversos edificis cristians han sofert atacs com el de la societat bíblica que va ser incendiat o la biblioteca cristiana que també va ser lliurada a les flames en dues ocasions. Un estudi detallat publicat al mes de novembre de 2005, pel jutge israelita Justus Reid Weiner va divulgar els casos d’extorsió, les violacions sexuals, els matrimonis forçats, la discriminació religiosa i, en el cas de la conversió d’un musulmà al cristianisme, l’assassinat d’aquest. [24]
Henry Hyde membre del Congrés dels Estats Units va escriure una carta al President George W. Bush en la qual afirma que «estan picant a la comunitat cristiana en el molí de l’amarg conflicte israelià-palestí» i que els assentaments jueus que creixen a Cisjordània i l’est de Jerusalem «danyen irreversiblement la comunitat cristiana amb la seva disminució numèrica.»
Després del discurs que el papa Benet XVI va pronunciar a Ratisbona sobre la relació entre la violència i les religions (setembre de 2006), cinc temples -entre ells dos ortodoxos van ser destruïdes amb bombes o van ser balaceadas a la franja de Gaza ia Cisjordània. El primer ministre palestí Ismaïl Hania va condemnar els atacs terroristes, i es va augmentar la presència policial a Betlem.
Bloc de Pere Codina Gironella 