Paraula de Déu
Mateu 7,21.24-27
Jesús va dir als seus deixebles:
No tothom qui em diu: «Senyor, Senyor», entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: «Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?» Llavors jo els diré clarament: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s’assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s’assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• L’evangeli que acabem de llegir és molt adient a aquest temps d’Advent que estem celebrant, un temps per examinar els nostres cors i veure si hi trobem un autèntic desig de seguir Jesús, el Fill de Déu, el Salvador o bé només una simpatia superficial per la persona i la doctrina d’un pensador molt interessant i original. I és precisament el temps de dificultats i contrarietats el que ens permetrà de fer aquest discerniment. Preguntem-nos: quan em trobo en un moment difícil, segueixo pensant que el Senyor m’estima, que és al meu costat per fonamentar la meva esperança? O penso, potser, que no m’escolta quan li demano que m’ajudi? Em sento, potser, abandonat i lluny d’Ell? Mireu, és molt fàcil creure quan les coses ens van bé. Però, quan es giren en contra, o quan som nosaltres els qui ens desviem del camí evangèlic, l’única pedra que dóna fonament a la nostra esperança per lluitar i canviar és creure de veritat que el Senyor ens segueix estimant i vetllant per nosaltres; que el Pare del cel és un Pare bo, que ens mira amb il·lusió i ens vol ajudar a superar aquell moment difícil. Això sí: ho farà a la seva manera, que no sempre coincideix amb la nostra. I aquí hi ha l’acte de fe, que ens fonamenta en la roca. I aquesta roca és l’amor del Crist.
Bloc de Pere Codina Gironella 