Paraula de Déu
Isaïes 29,17-24
Això diu el Senyor:
D’aquí a poc temps, molt poc temps,
els boscos del Líban
es tornaran un fruiterar,
i el Carmel serà un gran bosc.
Aquell dia els sords
entendran la lectura del llibre,
i els ulls dels cecs hi veuran,
alliberats de la foscor.
Els desvalguts celebraran de nou
festes en honor del Senyor,
els més pobres dels homes
s’alegraran del Sant d’Israel.
Serà la fi dels violents i escarnidors,
seran exterminats
els qui miren de fer mal,
els qui calumnien els altres,
els qui posen paranys als jutges
i fan condemnar sense causa
els innocents.
Pel que fa al casal de Jacob,
això diu el Senyor,
que va rescatar Abraham:
«Des d’ara els de Jacob
ja no s’hauran d’avergonyir,
no els pujaran els colors a la cara.
Quan els seus descendents
veuran el que he fet entre ells,
reconeixeran que jo sóc sant,
que jo sóc el Sant de Jacob,
temeran el Déu d’Israel.
Els qui van perduts
sabran comprendre,
els qui remuguen aprendran la lliçó.»
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• El cristianisme és la religió de l’esperança. La realitat és la que és, és la mateixa per tothom. Però no tothom la veiem -ni vivim, ni enfrontem- igual: la persona cristiana és qui té una mirada esperançada.
• Quin és el principal “requisit” de l’esperança?: tenir posada la confiança en el Senyor.
• Al temps d’Advent, l’esperança surt de l’armari: per que no oblidem que és la roba que cada dia ha de vestir-se un cristià.
• Amb el profeta Isaïes, gaudim d’unes imatges ben suggeridores: sords que sentiran, cecs que hi veuran… allò que és impossible es farà realitat. La sordesa davant allò que no volem sentir, la sordesa de qui viu sintonitzant freqüències d’actituds poc evangèliques; ceguesa de qui es fa fotos davant un mirall, ofegant-se en l’autorreferencialitat.
• Però qui diu que tot està perdut? L’Advent és temps per revifar l’esperança. I els esgarriats sabrem comprendre, els que murmurem aprendrem a ser dòcils. “D’aquí a poc temps, molt poc temps”.
Bloc de Pere Codina Gironella 