Paraula de Déu
Marc 2,23-28
Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir:
– Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?
Jesús els respon:
– ¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l’acompanyaven.
I els deia:
– El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Sempre a l’aguait del que fan els altres… i mai del que fan ells mateixos! S’entén: a l’aguait per a criticar, per a desautoritzar… Vet ací l’actitud dels fariseus. Impressiona el contrast entre l’actitud dels fariseus i l’actitud de Jesús. Aquest no només es remet a l’Escriptura per a fer-nos veure que la Paraula de Déu mai no és unilateral, sinó que té en compte totes les situacions humanes i que, a més a més, entre elles hi ha un ordre de prioritats (el bé de l’ésser humà està per damunt de tot). Per això mateix, Jesús no es posa “a l’aguait de”, sinó “a favor de”. En aquest cas, dels seus deixebles. Els renyarà, sí, quan faci falta, per la seva incapacitat de comprendre, per les seves incoherències… però mai no deixarà d’estimar-los. Tant que ja no els considera “servents”, sinó “amics”. I, arribada l’hora, demostrarà, no només amb paraules sinó amb fets, que “ningú no té un més gran amor que qui dona la vida per aquells a qui estima”. Val la pena sentir-se estimat així per Jesús… i estimar-lo també incondicionalment, tot estimant el nostre proïsme -especialment, el més necessitat!
Bloc de Pere Codina Gironella 