2 La pregària:
La pregària ha de ser en primer lloc tenaç: com el personatge de la paràbola que, en trobar-se que ha d’acollir un hoste que ha arribat sense avisar, truca a la porta de la casa d’un amic a mitjanit per demanar-li pa. L’amic respon «no!», perquè ja és al llit, però ell insisteix fins que l’obliga a aixecar-se i donar-li el pa (cf. Lc 11,5-8). Una petició tenaç. Però Déu té més paciència que nosaltres, i els qui truquen amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queden decebuts. Déu respon sempre. Sempre. El nostre Pare sap prou el que necessitem; la insistència no serveix per a informar-lo o per a convèncer-lo, sinó que serveix per alimentar en nosaltres el desig i l’expectativa.
La segona paràbola és la de la vídua que s’adreça al jutge perquè l’ajudi a obtenir justícia. Aquest jutge és corrupte, és un home sense escrúpols, però al final, exasperat per la insistència de la vídua, es decideix a acontentar-la (cf. Lc 18,1-8). I pensa: «Més val que li resolgui el problema i me la tregui de sobre, i no que no pari de venir a queixar-se davant meu.» Aquesta paràbola ens fa entendre que la fe no és l’impuls d’un moment, sinó una actitud valenta per invocar Déu, fins i tot per «discutir» amb ell, sense resignar-se davant el mal i la injustícia.
La tercera paràbola presenta un fariseu i un recaptador d’impostos que van al temple a pregar. El primer s’adreça a Déu presumint dels seus mèrits; l’altre se sent indigne fins i tot per entrar al santuari. Déu, però, no escolta la pregària del primer, és a dir dels superbs, sinó la dels humils (cf. Lc 18,9-14). No hi ha una veritable pregària sense esperit d’humilitat. És precisament la humilitat la que ens porta a demanar en la pregària.
PAPA FRANCESC
Catequesi sobre la pregària.
Bloc de Pere Codina Gironella 