
TOT PASSA, I QUÈ QUEDA?
Ser cristians, seguir Jesús ens humanitza i ens eleva l’esperit, però no ens estalvia les contingències ni les dificultats de la vida. Amb l’Evangeli de Lluc, estem seguint el camí de Jesús, que ja arriba a Jerusalem (Lc 21,5‐19). L’escena ens situa davant del temple, amb una grandiositat enlluernadora. El poble, amb tota la bona fe, l’hauria construït a glòria de Déu, perquè Déu hi resideixi i així estigui de manera ben evident enmig d’ells. Van arribar a pensar que si Déu era amb ells no era amb els altres. Aquest és el miratge de la seva pretensió: es creien tenir Déu en propietat, només ells! I amb això –creien– que serien invencibles, que ho dominarien tot, a tots i a tothom!
Per descomptat, això no s’aguantava per enlloc, i Jesús els ve a dir de manera ben radical: «No us deixeu enganyar»; «no quedarà pedra sobre pedra.» No hi poseu el cor, no fonamenteu la vostra vida sobre cap mena de pretensió de poder, perquè «això que veieu, tot serà destruït.» I quan de manera temptadora us diguin que Déu és aquí o allà, no us ho cregueu, no en feu cas. Perquè els afanys de poder, i més en nom de Déu o sacralitzats, porten a “prendre les armes” per subjugar els altres. No és aquest el camí. Ni ho serà mai!
En aquells moments –i sempre– haurem d’aprendre a fiar‐nos només de Déu. O, més ben dit, pels cristians, haurem d’aprendre sempre a fiar‐nos només del Crist, del que ell ens ha dit de Déu, de les seves opcions, dels seus gestos, de la seva manera de viure, de les seves actituds humanes, que han de ser un referent de vida, sempre. La complexitat de la vida «serà una ocasió de donar testimoni», i Ell mateix ens donarà un tremp “d’eloqüència i una saviesa”.
També Jesús assevera persecucions i maleses i, per això, li pregunten: «Mestre, quan serà tot això?». Ell respon en la lògica de l’Evangeli: “estigueu alerta, no us deixeu enganyar. ” Hem de ser conscients que sempre podem defallir i hem de refermar les nostres fidelitats en l’esperit per la vida.
Finalment, Jesús acaba exhortant a viure sense por, i amb fe i confiança malgrat el camí complex, tempestuós i costerut de la vida: «No es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.» És la vida que dona Déu. I aquesta és la vida del cor, la de l’amor, una vida que no es deixa portar per les aparences, sinó per les fidelitats entreteixides d’humanitat per la vivència del manament nou: “estimeu-vos com jo us he estimat”.
Tanmateix, hem de ser molt conscients que la vida és el regal més gran. Bo i desplegant la vida hem de ser conscients que tot passa i tot queda. Que la vida ens constreny, però que no ens hem de deixar ofegar mai. Doncs, Déu és amb nosaltres, sabent-nos en camí, i sentint-nos acompanyats enmig de la caducitat que experimentem en tot el que vivim. Ajudem-nos a viure la fe amb