FES-HO I VIURÀS”
Al centre de la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge hi tenim la paràbola del bon samarità (Lc 10,25‐37). És una meravellosa paràbola de referència cristiana i cultural.
Aquesta pàgina de l’evangeli de Lluc, amb una senzillesa que la fa comprensible per a tothom de bona voluntat, té un valor pedagògic extraordinari, i ens interpel·la sense deixar-nos indiferents. Tot comença amb la pregunta que precisament un mestre de la Llei adreça a Jesús: “Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?” És que no ho sabia? Prou que ho sabia. I per això la resposta de Jesús és que s’ho pregunti ell mateix. I com que dona la resposta teòrica adequada, que no és altra que la que recita cada dia amb els llavis en la seva pregària: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tots els pensaments i estima els altres com a tu mateix”, a Jesús no li cal dir res més sinó: “Has respost bé: fes-ho així i viuràs”
Però ara comença la segona part amb una altra pregunta, que aquell home fa per justificar-se: “Per a mi, qui són aquests altres?”. Sembla pressuposar que no són tots els qui ha de considerar dignes de ser estimats, que no tots són el seu proïsme, que no tots li són propers. I aquesta vegada la resposta de Jesús és una paràbola, la conegudíssima paràbola del bon samarità.
En ple desert un home malferit, espoliat, abandonat a la seva dissort: un home innominat, simplement un home. Per aquell indret passen, casualment, dos personatges religio- sos, oficiants del temple de Jerusalem, que “el veuen i pas- sen de llarg per l’altra banda del camí”: no sabem si anaven o venien del temple, però per a ells aquest no era el seu problema ni la seva responsabilitat, i segons la llei no se sentien obligats a fer res, pel seu ofici, perquè es podrien contaminar amb la sang d’aquell home. Passa també un samarità: ja ho sabem, per als jueus els samaritans, a més d’estrangers eren impurs, heretges, enemics. I aquest “veié l’home caigut, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura i se n’ocupà” Ara la pregunta decisiva és aquesta: “¿Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar en l’home caigut?” Evidentment “el qui es va compadir d’ell” Ho reco- neix. Només falta el més important: “Doncs tu, fes igual”
El proïsme de cada u és cada persona que ens necessita. Ens fem proïsmes d’aquells de qui ens compadim, a qui ens acostem, amb qui ens impliquem. Per aquest camí de l’amor gratuït entrem en el camí del Déu compassiu i benigne, que se’ns acosta i es revela en Jesús, el veritable bon samarità de la humanitat. I, avui, a cada u se’ns diu: “Doncs tu, fes igual”
Bloc de Pere Codina Gironella 