SEGUIMENT DEL CRIST
La tradició cristiana és unànime a reconèixer que el seguiment del Crist constitueix el centre del missatge evangèlic, que permet d’establir el veritable dring cristià de cada creient en concret. En l’Evangeli, la crida que Jesús adreça als homes i a les dones és molt clara i contundent. És molt important d’adonar-se que la crida al seguiment no s’esdevé en un lloc o en un espai «sagrats», sinó al bell mig de la vida quotidiana.
El qui segueix algú s’identifica amb ell, amb el seu ideari, amb tot allò que, positivament i negativament, aquesta persona provoca en el seu entorn. Per tant: en el seguiment de Jesús no es tracta pas de l’adhesió al seu món intel·lectual, ni tampoc de l’acceptació de les seves tradicions religiosoculturals, ni molt menys encara de l’afirmació d’una mena de comunitat racial, cultural o social amb Ell. El seguiment del Crist, com a identificació del creient amb Ell, comporta l’acceptació d’un destí que, aquí i ara, serà tan incert i de risc com fou el del Mestre, perquè el seguidor en el seu propi temps i en el seu propi lloc no és sinó un altre Crist.
Seguir el Crist significa en l’aquí i ara del cristià ser com un altre Crist. El qui es disposa al seguiment no és un «imitador», que tracta de recordar els tics, la retòrica, les respostes, els hàbits que hom creu que va adoptar Jesús en el seu temps històric. No, el seguidor del Mestre de Natzaret es manté en comunió amb Ell pel fet que Jesús -en el seu temps- i el cristià -també en el seu temps- comparteixen els mateixos sentiments, (expressió de sant Pau). Les situacions i les «històries» són culturalment, religiosament, políticament, diverses, incomparables i incompatibles fins i tot. Per això no hi ha cap temps que cristianament sigui normatiu i modèlic per al moment present.
En tots els temps (també en el temps de Jesús), però, ressona la crida: segueix-me! Segueix-me, tot «inventant» la «lletra» de les respostes als desafiaments de cada moment per tal que els sentiments siguin els mateixos. Segueix-me en aquest temps del nostre hivern que és el nostre, en el qual imperen l’avorriment, el desencís, el sentiment de trobar-se de tornada de tot. Segueix-me en un temps, en el qual les paraules s’han exhaurit (G. Steiner) i sembla com si haguéssim perdut llur poder evocador i invocador. Segueix-me quan el «treball» de la vellesa ha començat a produir la seva obra destructora.
Segueix-me al bell mig de la pèrdua de rellevància dels punts de referència que en altre temps ens havien donat (potser falsa) seguretat. Segueix-me malgrat els teus dubtes de cada dia. Segueix-me quan ja no puguis més, perquè aleshores em seguiràs de debò. És el mateix Jesús que a nosaltres, febles, desconhortats, insensibles, inestables, ambigus, ens demana que el seguim, que el representem en aquesta hora del món.
En l’Evangeli de sant Joan, a les retòriques, a les preguntes, a la incomprensió, als neguits de sant Pere, Jesús li diu senzillament: «Però tu segueix-me»
Lluís Duch
Bloc de Pere Codina Gironella 