Paraula de Déu
Marc 5,21-43
Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
– La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu.
Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d’ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell i es girà per preguntar a la gent:
– Qui m’ha tocat la roba?
Els seus deixebles li contestaren:
– ¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat?
Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué:
– Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
– La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre?
Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
– No tinguis por; tingues només fe.
I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu:
– Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
Ells se’n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l’agafa per la mà i li diu:
– Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca’t.»
A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se’n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• “Molta gent es reuní al seu costat”, diu el fragment de l’Evangeli d’avui.
• De ben segur tota aquesta gent, a més de ser diferent, es movia per diferent motius per atansar-se a Jesús. N’hi hauria qui tindria curiositat -qui deu ser aquest Jesús de qui tothom parla?-; d’altres, moguts pel desencís, s’apropen per sentir una veu que revifi l’esperança; d’altres, impulsats per una atracció -potser incontrolable- que els hi remou el cor; d’altres, estirant les cordes de la fe, de minsa la fan gran, i hi confien, hi creuen allà on no queda més opció… per què el que està en joc és el regal més valuós: la vida.
• És Jaire, que desespera d’impotència davant la mort de la seva filla. És la dona que pateix pèrdues de sang, condemnada -sense nom!- a la pobresa, la impuresa, el rebuig.
• Són situacions reals, concretes, que ens travessen a qualsevol de nosaltres, que ens situen al límit de la desesperació. La no-esperança. I és arribant a aquest límit on la fe és capaç d’eixamplar-se i cridar… esdevenint autèntica.
• És curiós com una contradicció, aparentment, tan gran, provoca un salt al buit tan meravellós.
• I la fe aconsegueix retornar-nos a la vida.
Bloc de Pere Codina Gironella 