LA TENDRESA DE L’AGRAÏMENT
Des de petits se’ns ha ensenyat a dir i a donar les gràcies per tantes coses concretes que rebem i, especialment, pels regals. També podem experimentar un pregon sentiment de gratitud, encara que no hi hagi res per agrair del que se’ns ha dit o de tant que se’ns ha donat. Podem sentir-nos agraïts, perquè estem contents, perquè hem tingut o ens han tingut gestos que parlen de veritat, perquè tenim pau, perquè les coses rutllen, pels goigs que compartim. La gratitud sentida i compartida ens canvia per dins i ens fa millors en serenitat, paciència, compromís, esperança. Podem ser agraïts en molt, malgrat el pes feixuc que també comporta el dia a dia.
L’evangeli d’avui ens mostra el cas de deu dels leprosos que surten a l’encontre de Jesús per demanar-li la guarició (Lc 17,11‐ 19). Jesús se’ls acosta i els guareix, bo i enviant-los en nom de Déu -com era costum- al temple per certificar legalment que ja no tenien la lepra. Però només un – que era samarità– va retornar per donar gràcies, i va poder sentir com Jesús li deia: «Aixeca’t i vés‐te’n. La teva fe t’ha salvat”.
El samarità es va poder adonar que qui els havia guarit només ho podia fer en nom de Déu i que, per tant, Déu era amb Ell. Per això es va prosternar. A més de saber‐se curat, també es podia sentir salvat. Va creure en Jesús i el va adorar com a Fill de Déu. Va poder captar, sobretot, la significació del miracle en qui havia fet possible la guarició: la guarició havia estat perquè Déu era amb Jesús i l’estimava. Com no es podia sentir més i més alliberat i agraït!
Hi ha qui ha definit la gratitud com la memòria del cor. Recordar és tornar a passar pel cor el que sentim, vivim i fem, això sí, estimant. El cristià no és tant el qui demana o rep gràcies o favors, sinó el qui és conscient de les coses naturals o ordinàries que ens passen i de les extraordinàries que ens poden sobrevenir, i sap donar-ne gràcies.
Per això, és agraït el qui ha superat el miratge de viure centrat en un mateix, i pensa: «ja no dec res a ningú»; és agraït el qui ha experimentat que “fa més feliç donar que no pas rebre”. I, és clar, ser agraïts ens humanitza i és una expressió més i més qualificada de l’esperit de l’Evangeli. És la que Jesús va reconèixer i ponderar el samarità guarit.
Per això, recordem amb la oració col·lecta que és el mateix Déu qui ens fa la gràcia de descobrir-nos fills/es, i que, per tant, som germans, i que -amb molta confiança i gratitud- li podem demanar: «Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé.»
Tanmateix, recordem-nos que a l’Eucaristia (=acció de gràcies) desgranem i celebrem les meravelles de Déu, i que és l’acte més sublim de la celebració de la fe i de la vivència cristiana
Bloc de Pere Codina Gironella 