Paraula de Déu
Marc 9, 14-29
Quan Jesús, amb Pere, Jaume i Joan, van arribar on eren els altres deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà:
– Què discutíeu amb ells?
Un de la gent li respongué:
– Mestre, t’he portat el meu fill, posseït d’un esperit que el priva de parlar. Quan se n’apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut.
Jesús els diu:
– Generació descreguda! Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi.
Ells l’hi portaren. Així que el noi veié Jesús, l’esperit el sacsejà violentament; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare:
– Des de quan li passa això?
Ell contestà:
– Des de petit. Sovint l’ha tirat al foc i a l’aigua per matar-lo. Si hi pots fer res, compadeix-te de nosaltres, ajuda’ns!
Jesús li respongué:
– Em dius si puc fer-hi res… Tot és possible al qui creu.
A l’instant el pare del noi exclamà:
– Crec, però ajuda’m a tenir més fe.
Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l’esperit maligne amb aquestes paraules:
– Esperit mut i sord, jo t’ho mano: surt d’aquest noi i no hi tornis més.
Llavors l’esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret.
Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven:
– Com és que nosaltres no l’hem pogut treure?
Ell els va respondre:
– Esperits d’aquesta mena només es poden treure amb la pregària.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Els qui tenen el do de la fe, tenen un gran tresor!
• “Ja crec, però ajudeu-me a creure més”. Aquesta podria ser la nostra pregària habitual.
• Ja en tenim de fe. Però la fe és dinàmica, evoluciona, creix. Convé conrear-la, posar les condicions favorables per poder rebre-la com a do a mesura que el Senyor ens la vagi donant.
• La fe és un do que, mica en mica, es va transformant en missió. La de ser testimonis, la de comunicar-la, la de fer miracles pacificant persones que estan remogudes i posseïdes interiorment per mil “esperits” que encadenen la seva llibertat.
• Hi ha moltes coses a la vida que només les podem fer, comprendre, assumir, superar, etc. des de la pregària, des de la profunda i radical sintonia i familiaritat amb Déu.
• La persona de pregària va adquirint una sèrie de recursos imprescindibles per poder viure amb sentit cristià.
• Posem-nos-hi! I recorda que més important que la meta és el camí.
Bloc de Pere Codina Gironella 