QUARESMA: LA TRANSFIGURACIÓ
La Transfiguració ens suggereix la pregària per tenir un tremp consistent la nostra vida cristiana. Cal que preguem no per canviar Déu sinó per canviar nosaltres, és a dir, per sintonitzar la nostra vida amb l’Evangeli, i amb una creixent transfiguració. Ací transcrivim una reflexió que en fa Daniel Palau:
El fragment de l’Evangeli d’aquest diumenge (Mt 17, 1-9) el trobem repetit a Marc i Lluc. Aquesta reiteració ens situa davant d’un fet decisiu per a la vida de Jesús, en relació amb els seus deixebles. També nosaltres avui volem descobrir què ens diu aquest text de Mateu en el nostre present.
Jesús manifesta la seva identitat en la intimitat de l’amistat amb Pere, Jaume i Joan (els mateixos que són testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire i de la pregària a Getsemaní).
Els evangelis no deixen mai de donar-nos dades per corroborar la divinitat de Jesús, i en alguns moments són molt més clars i explícits, com aquest passatge de la transfiguració, amb detalls com l’aparició de Moisès i Elies al costat de Jesús, el núvol, la veu del cel.
D’aquesta manera l’evangeli ens convida a una lògica ben concreta: confessar la identitat de Jesús avui, no només en els moments de glòria i transfiguració, sinó en els moments més quotidians i més normals.
Cal reconèixer Jesús no només dalt la muntanya, quan les coses ens van de cara, sinó també, quan baixem a la vida quotidiana, tan imperfecta, tan abonyegada. De fet, confessar la divinitat de Jesús ens porta a una conversió molt profunda: la de mirar d’acceptar que Déu no es mostra sempre com nosaltres imaginem.
En aquest sentit hem de dir, que no hi ha resurrecció sense passió, no hi ha bellesa sense acceptació dels propis límits, no hi ha amor veritable sense l’entrega de la pròpia vida. Tal com fa Jesús. Aquesta és la lògica de la confessió de Jesús com a Salvador nostre. Ell, Jesús, ens convida fermament a descobrir- lo transfigurat en tantes i tantes situacions que se’ns presenten. Moments que semblen com si res passés.
. Aquest camí de la quaresma ens exigeix un reconeixement confiat de Jesús com el nostre Salvador. I que ningú oblidi que Déu no ens deixa mai. Ell s’apropa a nosaltres en tot moment, al desert, a la muntanya, de camí, al llac, al temple…quan anem a la feina, quan convivim amb els de casa, quan plorem, quan restem en el silenci de la nostra pregària…qualsevol moment és oportú per confessar-lo: «Tu ets el meu Salvador».
Bloc de Pere Codina Gironella 