La mort és prou propera per no haver de tenir por a la vida.
Quan ens fem vells, l’ânima pesa més i, en canvi, la
sosté un tou de carn cada cop més esprimatxada, ara feta ja una pelleringa. L’ànima tremola, arrapada a un penjoll de vísceres que es comencen a marcir. Aixi és com comencem a familiaritzar-nos amb la vida eterna.
Passa amb el voler triomfar.
Passa amb el voler dormir.
Són coses que cal evitar si es volen aconseguir.
A cada edat s’hi arriba sense saber-ne ni mica.
Ara soc l’adolescent d’aquest home gran i vell.
Arribaré a la maduresa d’aquesta nova vellesa?
Res no és interessant si no té un punt de casua (l’amor inclòs). (12/i/1998)
En morir no som tant objectes d’un procés (com d’una al-lucinació o d’un somni) com subjectes:
«Morir lamort», deia Kierkegaard, «vol dir que es viu la mort, que se l’experimenta». (23/8/1980)
Som tan baixos que, quan tenim mala consciênci ens sentim bons pel sol fet de tenir-la.
Els nens, el sexe o sobretot la música que deixo son:
per adormir-me: distintes maneres de no caure dins
mi mateix a força de saturar-me els sentits: diferer
maneres de no sentir el silenci.
En qualsevol activitat artística o política, la ideol
fia por ser el volant que condueixi l’acció, menten
siguin només les vísceres les que moguin el motor.
De jove era prou de dretes i ara soc cada dia més,
guem-ne, d’esquerres. O és el món el que ara és n
de dretes i jo segueixo fent xup-xup allà on era?
sé qué és pitjor.
El nostre fou un amor sense alts ni baixos, permanent
i tênue, alat i protector – qui gosaria tornar.
És dolent no entendre mai res, però és pitjor enten-
dre-ho tot malament.
Declaració d’amor: aquell moment precís i rar en qui el t’estimo molt es queda sense el molt. (20/3/1997)
L’única i l’última defensa davant de qui ens fa mal és
l’existência d’aquest mal que li provoca la necessitat
de fer-nos-en. (2/6/2006)
La mort és prou propera per no haver de témer la
vida.
Quan ens fem vells, l’ânima pesa més i, en canvi, la
sosté un tou de carn cada cop més esprimatxada, ara feta ja una pelleringa. L’ànima tremola, arrapada a un penjoll de vísceres que es comencen a marcir. Aixi és com comencem a familiaritzar-nos amb la vida eterna.
Passa amb el voler triomfar.
Passa amb el voler dormir.
Són coses que cal evitar si es volen aconseguir.
A cada edat s’hi arriba sense saber-ne ni mica.
Ara soc l’adolescent d’aquest home gran i vell.
Arribaré a la maduresa d’aquesta nova vellesa?
Res no és interessant si no té un punt de casua (l’amor inclòs). (12/i/1998)
En morir no som tant objectes d’un procés (com d’una al-lucinació o d’un somni) com subjectes: «Morir la mort», deia Kierkegaard, «vol dir que es viu la mort, que se l’experimenta». (23/8/1980)
Bloc de Pere Codina Gironella 