El misteriaq pasqual inclou la Passió, la mort i la resurrecció de Jesús.
Es tracta de fets decisius de la seva vida i per això els va anunciar als seus deixebles. No obstant això, aquests, adominats pels seus prejudicis, no com- calar el sentit d’aquelles profecies ni van aconseguir explicar-se com podia patir i morir aquell que dóna la vida als altres. El comprendran plenament només després de la resurrecció. Llavors entendran la importància cabdal de l’misteri pasqual, fins al punt de convertir-lo en l’objecte privilegiat i principal de la predicació. Així va néixer el kerigma (= anunci), presentació essencial del que cal conèixer i viure per participar en la salvació de Jesús. És l’evangeli «lio- filizado», presentat per l’apòstol Pere al dia de la Pentecosta: «Jesús de Natzaret […]. Déu el va entregar conforme a el pla que tenia previst i determinat, però vosaltres, valiéndoos dels impius, el crucificar i el vau matar. Déu, però, el va ressuscitar »(Ac 2,22-24).
Els relats de la Passió, mort i resurrecció,
Els relats de la Passió, mort i resurrecció, precisament per la seva importància cabdal, van ser els primers que van trobar una organització ordenada. Eren recordats de manera habitual a l’celebrar el memorial del sopar i a l’parlar de Jesús. No es tractava d’un simple relat de cronista, com si fos un tribut que cal pagar a la informació oa la curiositat, sinó d’un anunci carregat de fe. Es tracta de creients que parlen a altres que ja creuen o que pretenen obrir-se a la fe. L’acollida que es brindi avui a aquests relats també serà fructuosa en una mesura directament proporcional a la participació en la fe. No obstant això, estem davant
uns fets reals, llegits a la llum de tot el pla diví (d’aquí l’abundància de les cites bíbliques) i presentats amb un desconcertant realisme.
El relat defuig la temptació d’apagar la curiositat de l’lector. El podem notar en el fet que falten tots els elements que poguessin il·luminar els sentiments dels protagonistes; per exemple, no se sap res dels motius que van impulsar a Judes a lliurar a el Mestre per un grapat de diners (de manera contrari a l’gust dels novel·listes i dramaturgs moderns, «la predicació apostòlica no mostra cap interès per la psicologia dels personatges »[KH Schelke]). El notem també en el fet que falten els elements edificants, com ho demostra la desconcertant concisió de la mateixa crucifixió. Hi hagués estat fàcil aturar-se en detalls particulars que presewntessin a Jesús com un heroi, com un campió en l’art de suportar el dolor, com una víctima de el poder inic.
La comunitat primitiva no va predicar mai la Passió sense unir-la d’una manera immediata i directa amb la re- insurrecció; sense aquesta, tampoc aquella hagués tingut significat. Separada de la resurrecció, la mort de Jesús s’assembla a la de Sòcrates o a la d’alguns dels grans homes de l’passat: tindríem un heroi més, però no a el Salvador de la humanitat. Jesús seguiria sent un derrotat, una de les víctimes innocents i im- potents d’un sistema tirànic i homicida. Entraria a la regla general i no seria notícia, i molt menys «Bu- enos na Notícia», és a dir, precisament Evangeli. Jesús, per contra, constitueix una excepció cridanera i com a tal ha estat donada a conèixer la seva vida. Jesús ha imprès en la història una novetat que roman en el temps. Passats dos mil anys, continua sorprenent i, el que és més important, trobant seguidors que fan contínua aquesta excepció.
En Jesús pren cos la figura de l’Servent de Jahvè anunciat per Isaïes. Pateix, però sense culpa; mor, però no per un càstig. A el morir demostra la seva solidaritat amb tots els homes. La seva mort no és una situació definitiva i, de fet, resultarà fecunda com la mort de el gra de blat tirat en el solc.
El misteri de la resurrecció
El misteri de la resurrecció de Crist és el misteri central de l’cristianisme, com recorda l’apòstol Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, tant el meu anunci com la vostra fe no tenen sentit» (1 Cor 15,14). Ara bé, a diferència de la mort, que és fàcilment controlable perquè pertany a l’experiència humana, la resurrecció no es pot comprovar amb els instruments normals d’investigació. Pertany a el món del diví i només per un do pot ser participada als homes. D’aquí la dificultat per comprendre-la i per parlar-ne.
La Passió de Jesús
La Passió comença amb l’agonia a l’hort de les Oliveres, seguida per la traïció de Judes, que va fer possi- ble el trasllat de Jesús: primer davant l’autoritat jueva i, després, davant la romana. La sentència condemna tòria emanada d’aquesta última per instigació de l’autoritat jueva durà a Jesús, després de passar per indicibles sofriments i humiliacions, a l’Calvari, lloc de l’execució.
Com a font d’informació disposem de l’abundant material evangèlic, sancionat històricament per alguna dada extrabíblico que ens permet conèixer, per exemple, que Jesús va ser crucificat sota Ponç Pi- lat, governador de Roma. Tot i que la descripció evangèlica dels fets és àmplia i en ocasions també detallada, l’interès principal rau en mostrar als creients el valor que tenen el procés, la condemna i la mort. Per això s’accentua vigorosament que aquests esdeveniments són el compliment de les afirmacions de l’Antic Testament. Jesús va ser condemnat a cau- sa de la seva pretensió de ser el Fill de Déu. Més enllà d’això, que podia ser una simple pretensió, la persona de Jesús, als ulls de l’autoritat jueva, era una amenaça per a la subsistència de el poble d’Israel, perquè criticar cava la llei donada per Déu, adoptava comportaments que contrastaven amb els usos tradicionals, afeblia la consciència de l’elecció de el poble jueu i desacre- ditaba a la classe dirigent. Era un home «incòmode» i, per tant, havia de ser eliminat. El desenvolupament total de l’procés deixa entendre fàcilment que els motius de la condemna no tenen cap fonament. No obstant això, seguint una lògica incomprensible, Jesús se sotmet a les regles d’un judici brut i no reacciona. Actua amb plena consciència i lucidesa; és més, ho sap, ho havia previst.
Jesús va xocar amb algunes forces poderoses de la so- cietat, «va triar la mort» o -dit amb el llenguatge de l’Evangeli- «prendre la seva creu». Jesús va voler assumir la condició mortal de cada home, per tal d’alliberar l’home de el poder de la mort deguda a l’pecat. La seva mort no va ser casual, ni una tràgica fatalitat. Ell l’havia anunciat als deixebles per prevenir l’escàndol que pogués suscitar en ells. Va experimentar la por a la morts et i es va sentir davant seu torbat, com també s’havia torbat davant el sepulcre de Llàtzer; suplicar a el Pare que podia preservar-lo i, finalment, va acceptar aquest calze amarg amb un gest suprem d’amor infinit.
La Passió no és la història d’un condemnat a mort, sinó el camí de la manifestació messiànica de Jesús; és epifania de la seva glòria. Aquesta observació ens fa comprendre que el relat no va ser escrit per estranys o per persones neutrals davant els fets, sinó per homes que participaven en primera persona a les conseqüències de l’esdeveniment en la seva totalitat. Aquesta és la causa que el relat de la Passió estigui travessat per un es- tremecimiento de vida i que la llum de la resurrecció es filtri en l’esbós de l’patiment.
El relat en el seu conjunt presenta una novetat pel que fa a la resta de l’evangeli. Mentre que la vida pública de Jesús està dividida en diferents episodis presenten amb freqüència de manera aïllada un darrere l’altre, la Passió presenta un quadre orgànic i fermament organitzat. Això es deu al fet que aquesta narració va ser la primera a ser recollida i posada per escrit. El confirma, d’una manera indirecta, l’evangeli de Joan, que, tot i que acostuma a mostrar-se autònom i original en la presentació de l’material, s’alinea amb els altres evangelistes seguint molt de prop el seu traçat. D’altra banda, el primitiu bloc format per la passió-mort-resurrecció va ser connectat molt aviat a la sencera, encara que sumaria, biografia de Jesús. D’aquí va resultar un complex bastant orgànic que conservava el seu centre de gravetat al costat de l’bloc transmès en primer lloc, fins al punt que el teòleg M. Kähler va arribar a dir que l’evangeli és «un relat de la Passió amb una extensa introducció ».
La Passió en els evangelis sinòptics
Els relats pertanyen a el patrimoni de l’Església, i és ella qui ha de presentar-los. La fidelitat a la tradició no impedeix l’originalitat de cada evangelista. Mateu i Marc són molt semblants, però no iguals, ja que cada un presenta elements propis. L’evangeli de Lluc es separa molt dels dos precedents i s’acosta més a el de Joan, amb el qual comparteix no poques analogies.
La Passió en Marc
La Passió no arriba d’improvís. Jesús va ser preparant la particular naturalesa del seu ministeri, gairebé la va provocar. Durant la seva vida pública van tenir lloc dues com- plots, a Mc 3,6 i 11,18, i diverses manifestacions d’hostilitat contra el Mestre de Natzaret. Ell mateix no ocultava als seus el que l’esperava, i en tres ocasions preanunci seu destí (a 8,22-10,52). La sort de Jesús no va trobar a la comunitat sense cap preparació, perquè l’evangelista mostra en el capítol 13 a on condueix el seguiment: a el sofriment, que es pot convertir així mateix en martiri. Els deixebles estan cridats a recórrer amb Jesús, el camí que porta des de Galilea a Jerusalem: «El tema de el viatge ha estat fet servir per demostrar que la creu es troba al centre de la cristologia de Marc» (D. Sènior). Rebutjar la creu equival a no comprendre a què va voler fer de la creu el signe del seu amor als homes, equival a no sentir un afecte sincer per Jesús. El seguiment es- taria seriosament compromès.
Marc no es lliura, precisament durant la Passió, a una representació oleográfica dels deixebles i ens ofereix d’ells, per contra, la imatge d’unes per- sones febles i de fàcil enfonsament. L’oració angus- Tiada de Jesús havia de servir com a exemple per imitar (cf. 14,32), però no troba correspondència i els discursos cípulos s’adormen. Jesús s’adreça a Pere preguntant-li: «Simó, dorms?» (14,37), és a dir, dirigint-se a ell amb el nom que portava abans de ser convidat a l’segui- ment. Sembla que l’evangelista vol assenyalar, amb aquesta denominació particular, que no vetllar amb Crist és indigne de l’autèntic deixeble. Marc posa en guàrdia amb el seu evangeli als seguidors de Jesús recordant-los que la creu és un moment de crisi. Pere, que arriba a renegar de el Mestre (cf. 14,66-72), prova la fragilitat crònica de l’creient, una fragilitat que només podrà ser superada amb la confiança plena en Crist.
Mentre que el deixeble demostra la seva pròpia fragilitat, Jesús dóna testimoni de la seva dignitat, definint-se com el Fill de l’home de la tradició apocalíptica (cf. Dn 7,13), que es presenta en la plenitud de la seva glòria. Aquest explicita tot el que Marc havia anunciat des- de el principi (cf. Mc 1,1) i el que el centurió proclamarà (cf. 15,39) com a representant de tots els creients vinguts de el paganisme. La Passió és, al mateix temps, la revelació suprema de Jesús i la prova decisiva per als deixebles.
El moment de la seva mort serà el que revela la veritat per mitjà de dos signes (cf. 15,38ss): el vel de el temple s’esquinça en dos -és a dir, que ha conclòs l’era an- tigua- i el centurió pagà reconeix en Jesús a el Fill de Déu -o sigui, que tota la humanitat ha accedit als beneficis d’aquesta mort-. Aquests dos signes posseeixen en si mateixos el valor d’una conclusió i revelen el paradoxal bolcada. La mort de Jesús ja no és considerada com a punt d’arribada, sinó com a punt de partida: els dos signes de el temple i de l’centurió revelen la seva fecunditat i la presenten com a impuls victoriós cap a la resurrecció.
Es fa referència a les dones (cf. 15,40ss), a les mateixes que seran les testimonis del matí de resurrecció, creant així una connexió intencional entre mort i resurrecció. Aquesta última es prepara amb alguns gestos de bondat: Josep d’Arimatea s’anima i li demana a Pilat el cadàver de Jesús: Pilat accedeix a aquesta petició i «va atorgar el cos a Josep» (15,45). D’altra banda, dues dones es fixen en el lloc en que ha estat dipositat Jesús, com és obvi amb la intenció de tornar quan els sigui pos- sible a honrar el cadàver. Amb aquests gestos de bondat es tanca un drama de maldat. S’està preparant alguna cosa gran, i l’amor, que mai mor, estarà en condicions de transformar també la maldat dels ho- mes en història de salvació.
La Passió de Jesús, i fins i tot la seva mort, no estan presentades com a elements negatius, com un fracàs imprevist o com una fatalitat tràgica. En conseqüència, la resurrecció no serà un remei, sinó que tant la Pasqua com la resurrecció seran dues parts d’un únic projecte que el servent de Jahvè profetitzat Isaïes havia esbossat i que Jesús portarà al seu compliment. D’aquesta manera, el misteri de la persona de jerar- sús revela la seva part més profunda i l’evangeli arriba al seu cim.
La Passió en Mateu
Una mirada sumària a Mateu ens permet observar un relat eclesial i doctrinal presentat amb un estil clar. Mateu evita les improvisacions i prefereix la es- quematización, que ajuda a comprendre els fets amb la intel·ligència que procedeix de la fe de la comunitat. Com jueu que escriu per a jueus, insisteix en gran manera en el compliment de les Sagrades Escriptures: en Jesús de Natzaret es realitzen totes les profecies fetes sobre el Messies, sobre el servent de Jahvè, sobre aquell a qui esperava la història d’Israel i justificava l’existència d’el mateix poble.
Esbossant una comparació ràpida amb Marcos, considerat com la font principal de Mateu, trobem aquestes principals diferències: en primer lloc, Mateu abreuja o bé omet aquells passatges de Marc que tenen valor explicatiu, adaptats per a la qual no judicial us; per això li sembla inútil dir als seus lectors jueus que la festa dels àzims era aquella en què «es immobi- lava la Pasqua» (Mc 14,12), o bé que «era la preparació de la Pasqua, és a dir , la vigília de dissabte ». D’altra banda, Mateu tendeix a completar la frase o fer més clar el text de Marc: «Un dels presents de- senvainó l’espasa» de Mc 14,47 es converteix en «un dels qui anaven amb ell va treure la seva espasa» en Mt 26,51, a fi que el lector sàpiga immediatament i de manera clara que els deixebles van protagonitzar un intent de reacció violenta. És també Mateu el que mostra una tendència a la dramatització dels esdeveniments: diu que Pere «negar davant tots» (Mt 26,70), en comptes de recórrer a simple «negar» de Mc 14,68, volent recordar donar així que la seva negació va ser pública, de la mateixa manera que havia estat públic el seu testimoni de fidelitat in- condicional, la seva presumpta superioritat sobre tots els altres (cf. 26,33).
Algunes prolongacions i explicitacions de Mateu serveixen per precisar i per orientar millor a al lector, com la introducció a tot el relat de la Passió (cf. Mt 26,1ss); gràcies a ella, estableix un vincle entre el que precedeix i el que vindrà. És com un títol que conté en embrió tot el que va a desenvolupar. Algunes notes breus ajuden a aclarir el text o a identificar millor a les persones, com en el cas de Judes, a què es diu explícitament «traïdor» (26,25). Mateu coneix el preu de la traïció, fixat en «trenta monedes de plata» (26,15), un element que es repetirà set vegades per tal de mostrar la iniquitat de l’procés per part dels jueus i la realització d’el pla de Déu, que dóna compliment a les profecies (cf. 27,3-10). És encara Mateu, i només ell, qui ens parla de la mort de Judes (cf. 27,5) i de el somni de la dona de Pilat (cf. 27,19). No és difícil entreveure la intenció doctrinal d’aquest últim detall: un pagana intercedeix per el Just, mentre que el seu po- ble reclama la mort de Jesús. També hi ha el detall de el rentat de les mans per part de Pilat, expressió de la seva voluntat de declinar tota responsabilitat i la conseqüent assumpció de tota la responsabilitat per part de poble. Aquest detall només el trobem en el primer evangeli (cf. 27,24ss).
Una característica peculiar, encara que no exclusiva, de Mateu és la de mostrar el compliment de les profecies. Vegem alguns exemples: Mt 26,3ss fa referència a l’Sal 31,14; Mt 26,15 cita a Zac 11,12; de manera més gene- ral Mt 26,56 testifica: «Però tot això ha passat perquè es compleixi el que havien escrit els profetes».
Decididament, són més importants els afegits, respecte a el text de Marc, que tenen un valor de su-brayado cristològic: Mateu recorda més vegades la filiació divina de Jesús (cf. Mt 27,40.43.54), que Marc reserva només per a la revelació final (cf. Mc 15,39). Les paraules de Jesús referides a Mt 26,52-54 mostren la seva plena adhesió a el pla de Déu, constitueixen una justificació de la no violència i treuen a la llum l’autoritat que reivindica per la seva missió. És també Mateu l’únic que solemnitza la mort de Jesús amb un seguit de miracles que li confereixen un abast còsmic (cf. Mt 27,51-53). Finalment, Mateu afegeix el fragment de l’piquet de guàrdies i dels rumors sobre el cadàver (cf. 27,62-66). Resulta sorprenent aquesta postura dels adversaris, que, incapaços d’acollir la incontenible novetat de la resurrecció, parlen de robatori de el cadàver per part dels deixebles. Així, per un camí negatiu, esdevenen testimonis dels fets.
Gràcies a l’aportació peculiar de Mateu, el relat de Marc, ja ric de per si, es torna més clar i complet i adquireix una nota més eclesial. Referent a això, escriu I. Zedde: «El deixeble sap ja per la fe que Jesús és el compliment d’Israel, que Israel va rebutjar i Jesús el va substituir. L’Església és el nou Israel, perquè en Jesús i en l’Església es produeix la mort i la resurrecció de la mateixa Israel ».
La Passió en l’evangeli segons Joan
L’evangeli segons Joan es distingeix dels sinòptics per l’originalitat del seu esquema i per la sensibilitat del seu contingut. Encara que en el relat de la Passió mostra una gran afinitat amb els altres escrits evangèlics, presenta de totes maneres trets particulars que motiven que tractem a part el quart evangeli. Anem a enumerar d’una manera sintètica les princi- pals diferències, distingint entre les omissions i els afegits.
El quart evangeli, comparat amb els sinòptics, omet:
– el relat de l’agonia a Getsemaní; – el petó de Judes;
– el procés jueu davant el sanedrí;
– els ultratges a casa de el gran sacerdot i els escar- nens a peu de la creu;
– les tenebres en el moment de la mort.
D’altra banda, Joan és l’únic que recorda:
– la impressió de majestat que ofereix Jesús als que el detenen;
– l’interrogatori de Anàs Jesús sobre la seva doctrina;
– l’ampli interès pel procés romà davant Pilat,
amb les escenes de l’Ecce homo i de l’Ecce rex vester;
– la discussió a propòsit de l’cartell fixat a la creu;
– la interpretació de l’repartiment dels vestits segons el Sal 22;
– la presència de la mare i del el deixeble predilecte als peus de la creu;
– la referència a l’anyell pasqual i la llançada que va fer sortir sang i aigua de el costat de Jesús.
En general, podem dir que Joan no insisteix en els trets tràgics i humiliants, perquè contempla tot submergit en la llum de l’acompliment de la història de la salvació. La documentació es torna més fàcil i convincent quan es realitza una breu ressenya de la seqüència dels esdeveniments.
La seqüència dels esdeveniments
El relat, respectant la unitat de lloc, presenta cinquanta co escenes que farem discórrer davant nostre amb el seu dinamisme essencial.
L’escena de l’hort: Jesús i els seus adversaris (18,1-11)
A l’començament es presenta als personatges: d’una banda, Jesús i els seus deixebles, i, d’altra, Judes amb els guàrdies. La noble sobirania de Jesús i el seu domini so- bre els esdeveniments es capta en el «Jo sóc». Les seves pa- raules tenen tal poder que els seus enemics i les forces adversàries retrocedeixen i cauen en terra: «Precisament en el moment en què es podria esperar que la víctima desarmada s’enfonsés, Joan descriu a Jesús amb un control ple de la situació» (D . Sènior). El «Jo sóc» es repeteix amb insistència i revesteix un valor teològic particular: estem en presència de la manifestació de el nom de Déu (cf. Ex 3,6.14). El que és buscat per ser condemnat a mort és, en realitat, el que condueix la història i determina el destí humà. Jesús vol salvar els seus. En el v. 11 accepta beure el calze que rep de l’Pare com a do. A la fin, l’arrest.
Jesús davant Anás (18,12-27)
La importància d’aquest episodi resideix en les declaracions de Jesús davant l’ancià gran sacerdot, que ja no estava exercint el càrrec però seguia sent encara molt influent. Amb Anàs se cita immediatament a Caifàs, el gran sacerdot en actiu, el que havia suggerit en 11,50 que l’eliminació d’un sol home hauria de ser un benefici per a tots els jueus: «Amb aquest record la història s’insereix en la teologia »(M. Galizzi). Amb delicadesa, encara que sense menyscabament a la veritat històrica, l’evangelista presenta també el contrast en- tre Pere i Jesús. Pedro va poder entrar al recinte gràcies a la mediació de l ‘ «altre deixeble», conegut en aquell mitjà. Mentre a aquest se li qualifica pacíficament de deixeble de Jesús, Pere no accepta tal identitat, evidentment per por a patir conseqüències des- gradables. Es nota el contrast entre l’interrogatori de Pere, que renega de el Mestre, i el de Jesús, que manifesta de manera oberta la seva identitat, encara que és una cosa que pot costar car. Jesús diu que ha parlat. El verb «parlar» expressa de manera adequada l’activitat tat reveladora de Jesús (cf. 12,40-50).
cridat és com la resposta de l’judaisme i de el món a aquest ensenyament.
Jesús davant Pilat (18,28-19,16)
Aquesta part es desenvolupa en set quadres, tants com les entrades i sortides de Pilat. En el primer diàleg amb el governador explica Jesús el veritable significat de la seva reialesa. Ell, el veritable testimoni de la revelació messiànica, és a dir, de la «veritat» que és ell mateix (cf. 14,6), és «rei» dels que escolten la seva paraula. Pilat no capta el sentit, però està convençut de la no culpabilitat de Jesús, de manera que intenta alliberar-lo. La corona nació d’espines està col·locada en el centre de la secció i ha estat posada en relació amb la reialesa de Jesús: Joan no parla de les escopinades, dels cops a la cap- za, de les genuflexions burletes dels soldats, però sí fa les bufetades, interpretades com el rebuig violent de la reialesa de Jesús per part dels homes. Ve, a continuació, l’escena de l’Ecce homo, que prepara l’escena final de l’Ecce rex vester. Ara hi ha un de- cintura particular que serveix a la teologia de l’evangelista: jerar- sús és conduït davant el poble amb les insígnies reals (corona d’espines i mantell porpra) i no se li retornen els seus vestits, com diuen els sinòptics (cf. Mt 27,31).
En conseqüència, Jesús continua portant el mantell real. Això és com dir que segueix sent rei. Ve després un altre diàleg de Jesús amb Pilat. El governador intenta salvar-lo presentant-ho a la multitud com a rei, però aquesta rebutja a Jesús dient: «lleva del mig!». El procés acaba i Pilat lliurament Jesús als jueus per a la crucifixió.
La creu de Jesús (19,17-37)
Un cartell amb la condemna escrita en tres llengües (la- Martín, grec i hebreu) proclama la reialesa de Jesús front et a el món. En el relat de la Passió s’empra dotze vegades el títol de «rei» i tres vegades el terme de «regne».
Si tenim en compte que Mateu fa servir sovint «regne» durant el ministeri, però una sola vegada en la Passió, comprendrem que Joan, amb aquest ús abundant, qualifica la Passió com epifania de Crist-Rei. D’altra banda, la túnica no dividida simbolitza la unitat de l’Església, realitzada per la mort de Jesús, tal com havia profetitzat Caifàs (11,52). L’escena de Maria amb el deixeble predilecte als peus de la creu és pròpia de Joan. A ells els dirigeix Jesús unes paraules conmovedo- es que treuen a la llum l’intens valor eclesial de la seva presència. Després d’això, Jesús pronuncia l’consumma- tum est, expressió conclusiva de l’acompliment total de la voluntat de l’Pare. Jesús havia anunciat solemnement ment als deixebles, en 4,34, que el seu programa de vida consistia en l’acollida total de la voluntat de l’Pare. Ara, en el moment de concloure la seva existència terrenal, declara de manera solemne que ha complert perfectament i amb ple amor aquesta voluntat.
La mort ve a segellar una vida d’amor.
Això no suposa cap sorpresa o novetat per al lector atent, que ja coneix la interpretació donada per Jesús de la seva mort: aquesta ha de ser entesa com un acte d’amor, com un do de vida per a l’altre, com un amor que s’estén fins a les fronteres de l’imaginable: «a l’transformar d’una manera tan profunda el significat de la creu, convertint-la en signe d’amor triomfal, el evan- Gel·li de Joan capta la paradoxa intrínseca a la revelació cristiana i obre el misteri sense fi de l’amor de Déu pel món »(D. Sènior). L’últim quadre és exclusiu de Joan. A Jesús no li trenquen les cames, i aquest he- cho és connectat, gràcies a la cita bíblica, amb el ritual de l’anyell pasqual (Ex 12,46): Jesús mor com anyell pasqual de la nova aliança. Trobem encara un preciós detall particular que denota la sensibilitat joánea, que es conjuga molt bé amb la lectura vetero- testamentària. La referència correspon ara a l’pro- feta Zacaries; aquest havia parlat d’una font que brots ta per als habitants de Jerusalem (Zac 13,1), d’un esperit de gràcia i consol i d’una mirada dirigida a què van traspassar (Zac 12,10). De el costat traspassat brolla la vida de l’Esperit (cf. Jn 7,38ss): la salvació procedeix de Jesús crucificat.
La sepultura (19,38-41)
És una conclusió. L’escena ens trasllada de nou a un hort: aquest cop és el de la sepultura i no el de l’arrestos to. L’evangelista presenta aspectes de reialesa també a al final. Estan presents o s’encarreguen de la tasca ho- mes d’una notable importància social, com Josep d’Arimatea i Nicodem. Jesús és sepultat com els grans homes d’aquest món, com a persona d’au- toritat i amb gran sumptuositat: s’empren perfums sense reparar en despeses. No és casual que Joan indiqui la quantitat d’aromes empleats: «unes cent lliures» (traduint aquesta quantitat a les nostres mesures, es tracta d’uns 32 quilos, i la quantitat és cent vegades superior a la de l’perfum de Maria en 12, 3): semblaria excessiva, un malbaratament, si no fos per la suma dignitat de l’difunt. La quantitat serveix precisament per a indicar la gran importància de l’cadàver crucificat. L’últim acte consisteix en la col·locació de Jesús en un sepulcre nou. D’ell necessita Joan que era a prop de el lloc de la sepultu- ra, perquè estava a punt d’acabar la preparació de la festa i, a l’ocàs, començava oficialment la Pasqua. Els homes han conclòs la seva acció. Ara correspon a Déu orientar d’una manera diferent el curs dels esdeveniments.
Notes de la teologia joánea de la Passió
Dels múltiples trets teològics de la Passió peculiars de la cambra evangeli, ens limitarem a subratllar només dos: la «exaltació» de Jesús i el paper de Maria.
Jesús anuncia tres vegades la seva Passió, mort i resurrecció en els sinòptics; a això li correspon a Joan el triple anunci de la seva futura exaltació: 3,14; 8,28; 12,32-34. Joan realitza una important anticipació: per a ell l’exaltació de Jesús esdevé no amb la resurrecció- ascensió, sinó ja en la creu, com diu expressament en el passatge de 12,32ss, abans encara que comenci el relat de la Passió. En conseqüència, el lector es veurà ajudat i guiat a l’hora d’interpretar rectament el relat de la Passió.
L’elevació de Jesús a la creu es considera des d’una perspectiva real i soteriològica; des de dalt de la creu és des d’on Jesús atreu cap a si a tots els homes per lliurar-los la salvació. Alguns dels textos que parlen de la glorificació exalten sobretot l’aspecte soteriològic: Jesús elevat es torna signe de salvació (3,14ss); els que li mirin amb fe en la creu (19,37) obtindran la vida eterna. En 12,31 és l’aspecte real el que passa a primer pla: el poder de Satanàs serà substituït pel de Crist, dominant des de dalt de la creu com des d’un tron. Es comprèn així per què el tema de la reialesa assumeix tant relleu en el re- lat de la Passió, com ja hem recordat més amunt.
La creu és, per al quart evangeli, la revelació suprema de l’amor de l’Pare. Això explica la total llibertat de Jesús i la seva perfecta consciència. En efecte, Jesús no realitza l’obra de la salvació com una víctima resignació res i impotent, sinó amb l’actitud sobirana de qui coneix el sentit dels esdeveniments i els accepta lliurement. Aquesta és el cim de l’amor i també el models ho de tot autèntic amor: «Per a ell, aquesta hora és la de l’Pare, l’hora de la revelació de la llum, de l’amor. Hi ha un versicle de la primera carta de Joan (3,16) que adquireix aquí tot el seu sentit total i complet: «Hem conegut l’amor: ell va donar la seva vida per nosaltres» »(E. de la Potterie).
En l’evangeli de Joan es parla de Maria d’una ma- nera sòbria, sense pronunciar tan sols el seu nom. La hi crida habitualment «la mare de Jesús», excepte quan Jesús es dirigeix directament a ella cridant-la «dona». Excepte la referència de 6,42, Maria està present en el signe inaugural i profètic de Canà (2,1-12) i en la consumació de l’misteri (19,25-27), gairebé per emmarcar amb la seva presència discreta el començament i la conclusió de la vida pública, dues epifanies diferents i complementàries de l’amor de Jesús per la humanitat. Tots dos episodis estan lligats estretament i s’il·luminen l’un a l’altre, com es desprèn també de la remissió a la «hora». En aquest moment crucial, es diu a Maria «dona», títol que treu a la llum no tant la seva individualitat, com la seva funció en l’obra salvadora de l’Fill. María, la dona associada a l’hora de l’Fill, se situa aquí, en aquesta perspectiva oberta, com el punt crucial on Israel es converteix en Església.
Quan Pau VI va promulgar, el 1964, el document conciliar Lumen gentium, va pronunciar un discurs en el qual proclamava a Maria «Mare de l’Església». El text bíblic que fonamenta principalment aquest títol és precisament Jn 19,25-27. Partim de l’testament es- espiritual de Jesús per comprendre el paper de Maria. El lliurament de Maria a Joan per part de Jesús moribund està tenyida d’una humaníssima delicadesa. Amb tot, no hem d’abandonar-nos a una interpretació mas- siado literal, i molt menys psicològica o sentimental. Les primeres paraules de Jesús estan dirigides al seu ma- mare per confiar-li a el deixeble; si s’hagués tractat només d’una sol·licitud filial, hagués estat més just el contrari. En conseqüència, Jesús no pretén resoldre una qüestió de família, per la qual cosa, com a mínim, hauria triat un moment més oportú. Orígens va intuir ja al segle II el valor eclesial de l’fragment i des- prés d’ell molts altres autors, sobretot a partir de segle V.
Jesús, la Paraula eterna de l’Pare, veu la seva mare i a el deixeble estimat i li diu: «Dona, aquí tens el teu fill». Jesús li revela que, a partir d’aquest moment, ella serà també mare de tots els creients, representats en el deixeble que es troba allà al seu costat. És voluntat explícita de Jesús que la seva mare es converteixi en la mare espiritual de tots els creients, mare de l’Església. Precisament per aquest nou paper rep el tí- tol de «dona». De manera semblant, Jesús es dirigeix a l’deixeble recordant la seva nova relació filial amb Déu. I el deixeble, obeint el desig de Jesús, «la va rebre com a seva». Per això, més que un acolliment física, es trac- ta d’acollir un bé espiritual i d’establir una comissió munió de vida, com ja va observar també sant Agustí: «La prengué i no en el seu poder, ja que no po- seía res, sinó entre els seus deures, als quals atenia amb abnegació ».
Els relats de resurrecció
Els relats pasquals narrats per Juan contemplen el descobriment de la tomba buida i algunes aparicio- cions de l’Ressuscitat. L’evangelista ha reelaborat records històrics i temes teològics ja coneguts de la tradició sinòptica, en un marc bastant original i personal. En això apareix l’interès apologètic i teoló- gic de la resurrecció, tot i que no hem de descuidar el valor històric d’aquests relats. Ens trobem davant d’una multiplicitat de formulacions sobre la ex- periència de l’Ressuscitat conegudes en el Nou testament i empleades per l’Església joánea. «Aquesta varietat de formulacions (fórmules catequètiques, professions de fe, oracions, relats) mostra que la resurrecció era al centre de la vida de l’Església. I la cosa s’entén fàcilment: la comunitat ha nascut de la resurrecció i ha comprès Jesús i s’ha comprès a si mateixa a partir de la resurrecció. Aquesta penetra totes
les manifestacions de la comunitat.
A l’estudiar més de prop les formes en què s’ha expressat la fe en la re- insurrecció, es cau en el compte que l’atenció a la història no és la mateixa: hi ha interessos teològics i de fe que se sobreposen i que semblen prevaler en algunes ocasions. Això no nega l’interès històric. És més, la mateixa fe exigeix l’interès històric. És el significat salvífic de la resurrecció el que interessa, però no hi hauria significat salvífic si Jesús no hagués ressuscitat realment »(B. Maggioni).
Com van arribar els primers deixebles a la fe en Crist ressuscitat? Els dos capítols finals de l’evangelització lio de Joan ens ho diuen clarament, encara que amb modalitats diferents pel que fa als sinòptics. En efecte, mentre que aquests posen l’accent en la proclamació que Crist «ha ressuscitat veritablement» (cf. Mc 16,6; Mt 28,6ss; Lc 24,5.6-34), el quart evangeli contempla la resurrecció a través d’ els signes de la presència de l’Ressuscitat i les diferents trobades de Crist amb els deixebles, esdeveniments que conclouen amb la seva missió i la seva tornada a l’Pare. Per Joan, el Ressuscitat és Jesús de Natzaret, que va ser crucificat. I la resurrecció explicita la glòria que el Crucificat va manifestar ja a la creu d’una manera amagada. Ara el Jesús ressuscitat viu en una condició nova, transcendent, i el camí privilegiat per poder trobar-li continua sent la fe. En conseqüència, els relats pasquals constitueixen, en la perspectiva joánea, la presa de consciència de la co- munitat cristiana que la creu no ha estat un esdeveni- ment de derrota i d’humiliació, i la resurrecció és, per a Jesús, el començament de l’ascensió a l’Pare, la nova presència de la seva plenitud de glòria.
El tema que uneix les diferents escenes de Jn 20 és el de la fe: la fe personal -en les dues primeres escenes: la de la carrera dels deixebles a la tomba (vv. 1-10) i la de l’aparició de l’Ressuscitat a Maria Magdalena (vv. 11-18) – i la fe comunitària -en les altres dues escenes: de l’aparició de Jesús als deixebles en el cenacle estant absent Tomàs (vv. 19-25) i la de la segona ve- da d’el Ressuscitat a cenacle estant Tomàs presenti (vv. 26-29) -. El tema de la fe apareix presentat de manera progressiva d’una escena a una altra i es va aprofundint d’una manera gradual a través de les etapes de formació de la comunitat, posades també de relleu per la relació entre el «veure» i el «creure». El text va progressant així cap a la meta final, que és la bienaven- turanza joánea de la fe: «Feliços els qui creuran sense ha- ver vist» (20,29). La fe eclesial de el Ressuscitat es basa en un doble testimoni: el de les Escriptures i el dels primers deixebles. Si aquest és el tema dominant de el capítol, es comprèn la raó que l’evangelista subratlli, a més de la resurrecció de Crist, el camí de fe pasqual de la comunitat cristiana i la seva progressiva adhesió a el misteri de Jesús, crucificat i gloriós. La fe es requereix com a resposta a la iniciativa lliure i gratuïta de l’Ressuscitat, que, un cop tornat a l’Pare i en possessió d’una vida nova, lliurament l’Esperit com a condició perquè l’home pugui rebre de l’Jesús ressuscitat els dons pasquals: la pau, l’alegria, la mi- sió, l’Esperit i el perdó dels pecats (vv. 19-25).
Joan tanca més endavant la narració de la seva evangeli dirigint-se a la comunitat cristiana amb aquestes paraules: «Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts més signes dels que han estat recollits en aquest llibre. S’hi cons- tes han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Me- Messies, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu en ell vida eterna »(vv. 30ss). Aquests versets estan units no només a tot l’evangeli, sinó també a el capítol 20 i la benaurança final sobre la fe. Per l’evangelista, els «signes» no són només les aparicions pasquals, sinó tota la vida de Jesús, a través de la qual va manifestar la seva glòria i l’amor del seu Pare als homes. La finalitat d’l’evangeli és, per tant, catequètica, i, en conseqüència, la selecció està en funció de l’creixement de La Passió de Jesús segons els quatre evangelis els deixebles a la fe. Aquesta fe en Crist té un doble aspecte: reconèixer que ell és el Messies, el revelador de l’designi de l’Pare, que porta a terme la missió de reunir als dispersats i formar la comunitat messiànica, i és el Fill de Déu , de la mateixa naturalesa divina que el Pa- mare, la presència i activitat en el món comunica a l’home l’amor de Déu. L’adhesió a Crist condueix després a la praxi de vida. L’evangelista, amb el seu escrit, pretén posar a l’deixeble en presència de la persona de Jesús, concentrar-lo en la revelació i en la fe en Crist, perquè la vida cristiana neix de la trobada amb la seva persona i viu només en la comunió vital i personals nal amb ell, seguint el model de fe dels primers testi- monis. Joan es mostra clar en la seva intenció i rebla amb vigor que «tenir la vida» vol dir tenir la fe en jerar- sús, en el Fill unigènit de l’Pare, contemplant els seus signes. El testimoni joáneo està així completament adreçat a la persona de Jesús que es revela i al seu significat salvífic: dit amb altres paraules, al seu «revelació» i la nostra «fe».
Bloc de Pere Codina Gironella 