Paraula de Déu
Joan 20,1-9
El diumenge, Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
–S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.
Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.
Alguns pensaments sobre el passatge d’avui
• Maria Magdalena, Pere, Joan, corren, corren perquè han estimat i estimen. Han perdut una vida plena i busquen com viure a partir d’ara. Dintre seu, què hi deu haver? El desconcert i la tristesa més gran. L’absència. On és Jesús? La tomba buida. El cos de Jesús, on és? Quins sentiments tan forts devien sentir. Quant de dolor i quanta perplexitat. Aquell mocador, el que li havien posat al cap, no estava aplanat com el llençol, restava lligat a part, llavors, què ha passat? I què li passa a Joan, que veu i creu. Què creu? De què s’adona ? Què fer ara?
• A nosaltres, tants d’anys després, també el cor ens va de pressa, i no ho podem evitar, l’amor de Jesús, tot el que sentim per ell, tot el que ens ha donat, com ens ha configurat al llarg de la vida, el nostre Tot, ens fa comprendre els apòstols. L’emoció de Maria Magdalena, les presses, Pere, Joan, el trasbals. Una pàgina està a punt d’obrir-se, en el seu cor i en la seva vida. La mort d’Aquell que estimaven està a punt de fer-los emprendre un altre viatge, un viatge que els transformarà per sempre. I d’aquell fet, dels sentiments que experimentaren, en van omplir els camins, i saberen dir les paraules que els cridaven per dintre. Nosaltres som fills d’aquest moment, per això els mirem com corren i esperem. Hem pogut ser gràcies a ells. Quin agraïment tan fort cap als que han possibilitat la nostra vida! Instants profunds de la tomba buida, i tot pot tornar a començar. Saber estar en aquest moment, contemplar-lo, assaborir-lo, mirar-lo, deixar que faci camí… No correm nosaltres, sabem què va passar. Quedem-nos-hi avui, no marxem, fem-hi estada. No estem buscant paraules, estem buscant vivències, sentit, i la tomba buida, sens dubte, n’està plena de sentit. Per vessar, cal omplir-se. En silenci i contemplant.
Bloc de Pere Codina Gironella 