El Parenostre és la pregària central del Cristianisme, puix que, segons el Nou Testament, a diferència d’altres oracions, va ser directament ensenyada per Jesús.
Els Evangelis expliquen que quan els seus deixebles li van demanar com havien de pregar, Jesús els va ensenyar aquesta pregària.
La pregària consta d’una invocació i set peticions. Algunes tradicions litúrgiques hi afegiren la doxologia ‘perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria’, no inclosa al text canònic, per tancar circularment el discurs.
La pregaria comença al·ludint al fet que Déu és pare, per tota la humanitat cristiana.
Està al cel, entès com el Paradís i no el firmament. Allà hi aniran a parar les ànimes després de la mort si han obrat correctament.
Sigui santificat el nom de Déu, segurament ( no s’esmenta directament el nom, massa sagrat, en línia amb el manament de «no utilitzaràs el nom en va”). A tots els cristians ens cal la vocació universal catòlica, amb la voluntat que tots els homes es converteixin i santifiquin el nom de Déu.
En la pregaria demanem que el regne de Déu estigui a la terra, en el sentit que regni la felicitat eterna també a la vida terrenal. Així mateix regnaran a la Terra els valors celestials, com ara l’amor el proïsme o la pau.
Tot cristià esta sotmet a la voluntat divina, igual que Jesús va obeir les ordres del seu pare, fins a morir en la creu, nosaltres els cristians hem d’obeir la doctrina divina en la seu dia a dia i sempre.
També som materialistes, demana el pa, que simbolitza tot l’aliment i per extensió totes les coses necessàries per viure. El pa també recorda el manà del desert i el pa de l’Eucaristia, autèntic pa de vida segons les paraules de Jesús. “Qui mengi del meu pa, mai més no tindria gana”.
Recordem que el cristià demana perdó pels pecats o ofenses que hagi pogut cometre. ( no pot jutjar ningú tret de Déu, qui dóna la vida, i aquest perdona). El perdó diví va acompanyat d’un perdó universal, recollint la vella màxima cristiana d’estimar els altres i no voler-los cap mal que no es vulgui per a un mateix (a diferència de la Llei de Talió jueva). Fa referència, per tant, al manament nou expressament donat per Jesús al darrer sopar abans de morir.
Lligat amb l’anterior punt, es demana evitar la temptació. La darrera petició és genèrica, es tracta de conjurar qualsevol mal. Las darreres peticions que formulem a la divinitat: es que perdoni els possibles pecats comesos, que no permeti cometre’n de nous amb la temptació i que alliberi l’ésser humà de qualsevol mal, sigui pecat o no.
D’aquest punt de vista, els homes primitius començaren a endevinar els aspectes que no comprenien del món i la natura i van començar a tenir déus de la pluja, del vent, de l’amor…
El contacte amb aquestes forces de la natura divinitzades començà a perfeccionar-se i va donar lloc a algunes religions.
(1)“Esforcem-nos a esdevenir l’home del Parenostre, el poble del Parenostre, enmig de grups conduïts per altres paternitats. Un poble que malda per viure d’acord amb la seva pregària típica”
(1) Escrit extret del llibre que va publicar + 2016 Bisbe de Girona, Mons. Jaume Camprodon. EL POBLE DEL PARENOSTRE
Bloc de Pere Codina Gironella 