L’esperança per esvair dèsànims
En la nostre vida se’ns entrecreuen fets i situacions que ens marquen processos i etapes de la nostra existència. També se’ns poden desvetllar sentiments i experiències contraposades i diverses, de joia o de tristesa, de pau o de neguit, de decepció o d’il·lusió, d’abatiment o d’esperança. Però, la vida va per davant de moltes idees i previsions.
Tanmateix, cada vegada som més sensibles i receptius dels testimonis personals que de les doctrines, i això, sobretot, en les vessants ètiques i religioses de la vida. És prou eloqüent el que deia Pau VIè «L’home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres o, si escolta els mestres, és perquè són testimonis».
Durant aquests diumenges pasquals llegim els textos que ens descriuen repetidament les experiències viscudes pels deixebles de Jesús i les primeres comunitats cristianes, i com les compartien i com les testimoniaven.
Quantes vegades hem escoltat el bell relat evangèlic d’Emaús (Jo 15,1-8)! Ens presenta el procés que va de l’esperança a la desesperança, i el camí invers, cap a una nova esperança edificada damunt del fonament de la fe i la vivència. Dos deixebles: l’un té per nom Cleofàs; l’altre resta en l’anonimat, potser perquè en el seu lloc ens hi posem cadascun de nosaltres. Tots dos van de camí… Però, el camí dels deixebles d’Emaús és de tornada cap a casa, decebuts. No era raonable posar l’esperança en Jesús, condemnat a mort, fracassat.
Jesús Ressuscitat s’acosta i camina amb ells, però els seus ulls estan impedits i no el poden reconèixer.
Quantes vegades Jesús camina al nostre costat en el dia a dia i no el sabem veure!
Quantes vegades prou hi ha testimonis d’esperança, i no els sabem veure, o mirem cap a un altre cantó!
“Nosaltres esperàvem” li diuen en passat. Malament, quan un diu “esperàvem”, vol dir que ara ja no esperen. Jesús els obre el sentit de les escriptures: “se’ls abrusa el cor”, se’ls remou el cor. El reconeixen en partir el pa. Què remou o crema en els nostres cors per mirar positivament, estimant, fent el bé?
Per la fe, la vivència cristiana ha de potenciar les nostres esperances i els nostres compromisos. Com per retornar a la vida de família, a les ocupacions, als nostres neguits, a la vida de cada dia… més refets, motivats, actius, esperançats, servidors.
Aquesta la setmana, tan nostrada, celebrem els nostres patrons, Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat. Encomanem-nos-hi per viure més coratjosos i esperançats, bo i esvaint desànims.
Bloc de Pere Codina Gironella 